Decidit a desconnectar Catalunya de la resta d´Espanya com si fos una central elèctrica, el Parlament autònom va aprovar fa uns dies un Codi Tributari per cobrar als catalans els impostos que ara els infligeix ??la Hisenda de Montoro. En aquest desig d´espoliar els ciutadans s´entreveu la rotunda espanyolitat dels independentistes. Aquí tothom vol cobrar sense distinció de nacionalitats.

No és probable que el ministre Montoro s´avingui a deixar de passar la minuta de l´IRPF, de manera que el contribuent veí a Catalunya tindrà un problema. Dos governs volen ficar-li la mà a la butxaca i només li quedarà l´opció de triar a quin d´ells lliura els seus tributs.

També podria passar que, posats en la tessitura, els afectats decidissin no pagar a cap de les dues administracions que aspiren a ordenar-los. Aquesta seria una posició neutral -o equidistant, per usar un terme en boga- que, però, no té massa possibilitats de prosperar.

Infeliçment, l´experiència suggereix que Hisenda, com la fornicació, no té esmena. Si un es nega a pagar o simplement es fa el distret, serà perseguit fins al catre per l´Agència Tributària, segons poden constatar Messi, Cristiano i altres experts en el regat a peu de camp.

Està per veure el zel que posa en aquesta tasca la nonada -i en tot cas novata- autoritat fiscal de Catalunya, que potser ofereixi rebaixes i descomptes al contribuent per així guanyar-se la simpatia del personal. Res costaria a la Generalitat, llevat potser la ruïna, abaixar els tipus impositius de la renda i l´IVA com a primera mesura amb la qual fer notar les bondats de la separació. És el bo que té la competència, encara que sigui entre un Estat i una comunitat autònoma amb aspiracions de ser-ho.

Es tracta, en tot cas, d´un mal començament per a qualsevol nació que aspiri a exercir la seva sobirania. Si la primera notícia que els seus ciutadans tenen d´un nou Estat és l´arribada de rebuts al cobrament, difícil serà que no pensin que tot ha canviat perquè tot segueixi igual.

En aquest sentit, els regnes autònoms funcionen amb cert avantatge a Espanya. El ciutadà percep que la sanitat, l´educació i en general les inversions són cosa de Generalitats, Xuntes i Juntes. El necessari abordatge a les butxaques per pagar tot això correspon, però, al Govern estatal, que exerceix el paper de madrastra antipàtica a ulls del poble.

És natural. Això dels tributs és el que realment identifica un Estat, com en el seu moment succeïa amb els senyors feudals i eclesiàstics que, més modestament, es limitaven a exigir un delme als seus servents. Qualsevol estaria satisfet avui si només li demanessin un deu per cent dels seus guanys, en lloc d´haver de treballar per a Hisenda fins a finals de juny de cada any. Potser no hagin advertit aquest detall els que aspiren -amb raó o sense- a crear nous estats. Al capdavall un Estat és en essència una organització que assumeix el monopoli d´assumptes tan desagradables com les armes, les drogues i sobretot els impostos, en directa competència amb la Màfia.

Naturalment, resulta una mica quimèrica la idea que Catalunya o qualsevol altre territori d´Europa s´independitzi; però qui sap. Per si sí o per si no, els catalans hauran de pensar a qui li paguen en l´entreacte.