Fa set anys que, com a conseqüència d´un recurs presentat pel PP quatre anys abans, el Tribunal Constitucional va tombar l´Estatut d´Autonomia que el Parlament de Catalunya havia reelaborat i que després, amb retocs, havia referendat el Congrés dels Diputats a Madrid. En conjunt, doncs, entre recollides de signatures contra l´Estatut i crides a boicotejar els productes catalans a la resta d´Espanya també per part del PP, manifestacions catalanes diverses amb Onzes de Setembre abrandats i imaginatius, podem dir que ja fa molt temps que la ballem.

Ara, després de cinc anys de procés, som al final d´un camí marcat per l´angoixa, les tensions i les ambigüitats que, si el sentit de responsabilitat d´alguna o totes dues de les parts representatives en conflicte -governs d´Espanya i de la Generalitat- no ho evita, en menys de dos mesos arribarem a l´inevitable xoc de trens pronosticat. Tot i que el tancament en banda al diàleg d´uns: «solo la ley y nada más que la ley» i a la tossuderia intransigent dels altres: «o referèndum o referèndum» ho fa pràcticament impossible, no vull descartar que finalment algú posi seny i el contenciós es pugui arreglar de manera positiva per a la majoria de ciutadans de Catalunya i de la resta de l´Estat. A aquestes alçades, el més raonable seria que el seny col·lectiu fes prevaldre el que alguns anomenen la tercera via i que per mi i molts altres és l´única possible: la via del diàleg, el pacte i la negociació, la via genuïnament catalana, la que més ens ha marcat i definit en la nostra història llarga i complexa. Crec sincerament que aquesta és la millor manera com pot acabar aquesta pugna que ha deixat esgotada la societat catalana fins a l´extenuació. Dic esgotada per no dir dividida o enfrontada perquè, malgrat tot, els antagonismes, que són evidents, s´estan dirimint per la dialèctica i estic segur que no passaran d´aquí. Tots ens hem d´esforçar perquè les diferències i la confrontació s´acabin superant i puguem tornar a ser aquell «un sol poble» tolerant i unit en la diversitat. Aquest ha estat sempre, sobretot en temps difícils, el nostre punt fort i allò que més ens ha definit i fet avançar com a societat.

Ens trobem en una situació complicada i, per mi, negativa però que, malgrat tot, té l´aspecte positiu d´haver posat damunt la taula un vell problema històric encara viu, recorrent i irresolt com és l´encaix just de Catalunya dins l´Estat. La solució del vell tema pendent ja no admet mès dilacions ni draps calents i, si més no, el procés ha fet evident que cal trobar-hi ja una solució, si no definitiva, almenys de llarga durada. Una solució, això sí, que només sortirà si és negociada i consensuada, mai imposada o aconseguida mitjançant la divisió i la fractura social. Aquest és el gran repte que afrontem com a poble.

En un escenari com el descrit, trobo impresentable i poc edificant que enmig de la cridòria, les mobilitzacions i la pressió ambiental; que enmig de l´inacabable agitprop dut a terme per les puntes de llança del sobiranisme secessionista: ANC, Òmnium Cultural i diversos mitjans de comunicació públics i privats ben coneguts; que enmig del xantatge intolerable de la CUP, ens trobem amb el silenci eixordador de noms conspicus de l´àmbit intel·lectual, acadèmic i social català, de dirigents polítics de temps pretèrits no llunyans, que davant la deriva perillosa que ha anat agafant tot plegat no fan sentir la seva veu de manera clara i valenta i, en lloc d´aportar llum o crear opinió, enmudeixen, xiulen i miren enlaire bo i esperant veure cap on deriva tot plegat per, després, si se´m permet utilitzar la dita popular poc fina però apropiada, «quan li hagin vist el cul, dir que és femella». Gent que, acabi com acabi el procés, segurament s´apuntaran al cavall guanyador amb l´argument del «jo ja ho deia». Aquest tipus de comportaments avantatgistes, que no dubto que es produïran sigui quin sigui el resultat, seran, per mi i espero que per molta gent, difícils d´acceptar per considerar-los inadmissibles en una societat fatigada i baixa de defenses després del pressing intensíssim al qual haurà estat sotmesa durant massa temps.

En la hipòtesi, per mi poc probable i no desitjada, que a partir del 2 d´octubre Catalunya arribés a assolir la independència i sortís d´Espanya i, en conseqüència, també de la Unió Europea, acceptaria humilment i sense embuts que la meva opció -que és la catalanista i federal- hauria estat derrotada políticament i socialment. No em sentiria a gust amb una secessió aconseguida sense el consens ciutadà suficient, després d´haver fet entrar el clau per la cabota i haver-se saltat els filtres legals i democràtics més elementals, tant locals com internacionals. Catalunya, naturalment, continuaria essent el meu país perquè ho és i ho serà de totes maneres i perquè me´l continuaria sentint meu malgrat tot. Simplement m´entristiria constatar que hauria pres una deriva que no li és pròpia i no deixaria de confiar que un dia tornés a ser oberta, moderna i solidària.

Si, pel contrari, l´opció independentista no assoleix -com espero- el seus objectius solipsistes, per impossibles, perquè han estat buscats de manera poc raonable, poc neta i poc democràtica -per dir-ho suau-, espero i, si se´m permet, exigeixo a aquells i aquelles que en moments clau i difícils han callat i, en callar, han legitimat el somni megalòman sobirano-independentista, que almenys no aspirin a tenir protagonisme en la nova societat post procés. Els exigiré -moralment, és clar- que admetin i acceptin la seva responsabilitat, si més no per omissió, per mandra intel·lectual o per por de definir-se quan anaven maldades. Sobretot, no els penso tolerar amb el meu silenci ni amb la meva actitud complaent, que ens vinguin amb la cançoneta del «jo ja ho deia».

Acabi com acabi la controvèrsia, no dubto que la soferta societat catalana exigirà que cadascú assumeixi sense subterfugis la seva trajectòria, els seus actes i, sobretot, els seus no-actes i els seus silencis. Per la meva banda, sigui quin sigui el resultat, em comprometo a mantenir el mateix criteri que, amb més o menys encert, m´ha guiat sempre fins avui: treballar per una societat oberta, justa i progressista basada en l´ètica, la cohesió, la concòrdia i la solidaritat. Una societat amb ganes d´anar endavant, conviure en harmonia i superar desencontres. Una societat, però, també amb bona memòria i amb vergonya pròpia i aliena. Una societat en la qual els savis muts i els jojahodeia, que també hi conviuran, ho facin, almenys, sense la grandesa moral ni la credibilitat que no s´hauran guanyat.