La dimissió del director general d'Atenció a la Infància, Ricard Calvo, està rodejada d'un llarg reguitzell d'incògnites no resoltes i ha destapat un seguit d'actituds i maneres de fer molt significatives. La primera és el sorprenent ascens meteòric de molts càrrecs públics. El d'en Calvo n'és un exemple clar. Es va presentar a les eleccions municipals fa dos anys com a independent a les llistes d'ERC. Ja devia tenir una certa influència a Esquerra tot i no ser militant perquè va aconseguir col·locar-se de número dos. Una vegada a dins es va fer militant i poc després director general, el tercer escalafó del Govern. I el juny va saltar el cas Calvo. Va ser un sindicat, la CGT, qui va denunciar que Atenció a la Infància havia adjudicat contractes a les entitats que Calvo havia dirigit o en què havia estat vinculat abans d'accedir al càrrec públic. La denúncia va obligar la Conselleria a demanar una investigació a Justícia i la consellera a intervenir al Parlament al juliol. Va ser en aquella compareixença on es va destapar l'altra gran actitud. Dolors Bassa es va presentar a la cambra anunciant que havia encarregat un estudi per conèixer el cost «real» de l'estada dels nois tutelats en els centres de menors de gestió privada. Encara sort que la direcció general depèn de la seva conselleria. Genial. No sabia o no volia saber. Una «bona» forma de gestionar.