Ramon Boixadós
Ens vam conèixer fa uns disset anys. Ja era el president de la Fundació Gala-Salvador Dalí. La nostra primera trobada va ser amb paraules pujades de to. Després va venir una amistat sòlida i perdurable. Aquell temps havia descobert que en els dipòsits del Museu Reina Sofia hi havia diverses obres de Dalí (resposta oficial del Govern espanyol) i vaig demanar que fossin exhibides a Figueres.
El president Boixadós em va demanar dinar amb ell. Recordo el desplegament de seducció d´aquell dinar, servit en el seu propi despatx de Madrid, però també la seva contundència: «Miri, jove, entenc que vostè s´ha de fer conèixer i fa indagacions, pero jo gestiono els drets d´imatge de Dalí i d´això en viu una part important dels ingressos del Museu de Figueres. Per tant, convindria que no toqués més el voraviu. Faria un favor a la comptabilitat del museu. Aquests quadres que es quedin al subterrani i nosaltres cobrem els drets d´imatge. Si vostè entengués això, tenim una llarga amistat per davant». Era una nova entrega del meu curset «els nens no venen de París». Vam fer bona amistat. Sempre parlava clar, molt clar, si convenia, amb un punt sarcàstic perquè les idees quedessin clares.
L´enginyer Boixadós havia estat un gestor de diverses empreses de l´Estat espanyol abans de la seva privatització. El seu amic Mercader el va cridar per gestionar algunes de les empreses del ja desaparegut INI. Va dirigir durant tres anys Renfe. Formava part dels gironins amb lloc de comandament a Madrid que en aquells anys va saber aplegar tan bé l´elegància i el bon fer de Salvador Carrera. Ara, aquest lobby gironí està pràcticament dissolt, amb en Jordi Bosch d´alt representant permanent i en Carles Pérez de Soy de cònsul a l´Havana i veure-les venir.
Recordo un sopar d´agost a casa d´en Toni Esteve. En Boixadós va mantenir el seu to animat i de fina ironia. Al final, ens va mirar a tots i va deixar anar: només els escèptics i descreguts empordanesos som capaços d´embolicar-la i treure quelcom de profit per a aquesta terra.
Durant molts anys va ser un excel·lent gestor de la Fundació i un home que només donant una ordre un cop, aquesta es feia realitat. D´això se´n diu manar, segons definició d´Andreotti.
«La revolta dels primers de la classe»
A França és ben viu el testimoni de molts excel·lents gestors, els millors entre els seus, que han decidit abandonar la seva exitosa carrera professional i iniciar una nova vida professional dedicada a oficis artesanals o més relaxants: banquers convertits en forners, consultors evolucionats a ebenistes... canvis radicals de treballs. Una nova vida per als que ja no troben sentit a la seva vida agitada. El llibre de Jean-Laurent Cassely, La revolta dels primers de la classe, s´esta convertint en un llibre d´èxit al país veí. Aquests dies de vacances hom acarona aquests canvis radicals cap a mars amb menys onatges i més sentit del quefer. Són pensaments a l´hora de la becaina en s´horabaixa.
Corea del Nord
Conversa amb Doron, l´home més ben informat dels meus amics. Em diu que l´amenaça balística de Corea del Nord contra els Estats Units no és cap broma ni cap fanfarronada. Que és el treure pit del qui vol ser entre els temuts del món. Alt risc d´escalada en les properes setmanes. I, per cert, la diplomàcia europea absent. Convé recordar que a Catalunya tenim un especialista en Corea del Nord, el periodista de l´agència Efe Roger Mateos, que va visitar el país sota estrictes mesures de seguretat i sense sortir de l´estricte programa oficial.
D´aquella visita en va sortir el millor llibre que tenim per conèixer el règim de Corea del Nord. Un bon moment per rellegir-lo. A Roger Mateos, molt bon professional, li agrada visitar països de risc, per una curiosistat que res té a veure amb les seves profundes conviccions democràtiques. Aquesta curiositat també la tinc jo, encara que a la lliga del políticament correcte no m´acaben d´entendre. La vida.
