La visita de Mariano Rajoy al Rei a Palma de Mallorca va deixar una perla a tenir en compte. En les declaracions que va fer el president del Govern a la sortida de la visita va recomanar a la Generalitat de Catalunya que «exerceixi les seves competències» en el conflicte obert entre l´empresa Eulen i els treballadors de seguretat de l´aeroport del Prat, afegint que Aena no pot ser responsable de la vaga perquè aquest problema només passa a l´aeroport del Prat i no passa a cap altre aeroport de l´Estat. O sigui, demana responsabilitats a la Generalitat quan l´única que té és la de fer de mediador, cosa que ja està fent, i eximeix de qualsevol responsabilitat Aena en el conflicte dient que és un conflicte que en altres llocs no hi és.
A mi em sembla una metàfora perfecta del conflicte entre Catalunya i Espanya. En faig dues lectures diferents. La primera és que aquest senyor actua de mala fe car, sabent el problema que hi ha, vol fer creure a l´opinió que tot plegat és perquè a Catalunya tenim un conflicte permanent en tot el que toquem. La segona és que no s´assabenta del que passa a Catalunya, on l´economia creix a una velocitat molt superior a la resta d´Espanya i no es poden uniformitzar les mateixes solucions que a Extremadura, per posar un exemple.
L´aeroport de Barcelona és el resultat i alhora la catapulta de la reactivació econòmica de Catalunya. Si a l´any 2009 passaven per l´aeroport 27 milions de passatgers, el 2016 hi van passar 44 milions. Malgrat aquest augment de viatgers, Aena no ha augmentat la despesa pels serveis als viatgers, essent la xifra destinada a seguretat el 2009 de 20,9 milions, mentre que el 2016 va ser de 20,8 milions. Mala fe, o no s´assabenta del problema? Amb la resta de serveis la cosa no va millor. El 2009 Aena pagava 16,3 milions per al servei de neteja i el 2016 pagava només 12,2 milions d´euros, un 25% menys, i pel manteniment de les pistes el 2009 pagava 3,05 milions i el 2016 només 1,2 milions, un 60% menys. Mala fe, o no se n´assabenta?
És tan evident el que passa a l´aeroport que sembla impossible que les dades siguin aquestes. Si a l´any 2009 el cost de seguretat era de 0,77 euros per cada viatger que passava, a l´any 2016 va ser de 0,47 euros, un 39% menys. Si la tecnologia hagués canviat de forma radical es podria explicar tal augment de productivitat, però resulta que no, que és la mateixa, amb les mateixes normes de seguretat, si no més exigents, que anys enrere. La solució només pot ser la de recuperar el nivell de despesa que hi havia, augmentant el nombre de persones i el nombre d´hores en seguretat en funció del passatge que transita per l´aeroport.
Anem ara a interpretar les raons per a tal desfeta. La primera era la de la mala fe. Consisteix a complicar el funcionament de l´economia catalana fent caure els serveis o alentint-los per frenar l´economia. Això és així en la infrainversió en infraestructures, en manteniment de trens i ara en manca de serveis aeroportuaris. Podria respondre a una estratègia per voler que l´economia catalana no creixi a un ritme més alt que la resta de l´Estat espanyol, uniformitzant per baix, tal i com es fa a l´escola des que s´aplica la LOGSE. Seria una barbaritat perquè Catalunya és el primer ingrés a les arques de l´Estat espanyol, seria un tret al peu.
La segona raó és que no se n´assabenten del que passa a Catalunya. Des d´un despatx a Madrid és difícil veure els greuges i les mancances en el funcionament de Catalunya. És cert que aquí hi tenen informadors, fins i tot virreis, però aquests informen només del que volen escoltar a Madrid. Els que no ho fan així són pertinentment apartats. Com es pot percebre que a Catalunya hi ha àrees geogràfiques amb manca de personal qualificat si en altres d´Espanya hi ha un atur del 25% amb una incidència en els joves del 48%? Com es pot percebre la necessitat del corredor mediterrani donada per una exportació del 25% de l´Estat, quan a la resta de regions no superen l´11%?
És molt difícil discernir quina de les dues raons és la vàlida, possiblement sigui una barreja de les dues la que serveix per generar aquest gran conflicte entre l´elit de Madrid i Catalunya. Sigui quina sigui la raó és una temeritat monstruosa, fruit d´una política de baix nivell, que va creure primer que l´economia espanyola podia sobreviure sense l´aportació històrica de l´economia fabril catalana, i d´una política d´enfrontament només per aconseguir vots en certes àrees d´Espanya.
Resoldre això significa empassar-se molts gripaus, amb el fàstic que això fa. Però, sigui el que passi en el xoc de l´u d´octubre caldrà fer aquest exercici gastronòmic i acceptar la realitat catalana: un país que porta una marxa decidida cap a la modernització no es pot tractar com si fos un país merament receptor, passiu, que només pretén fer la viu-viu. La solució serà la sortida de Catalunya de la gestió de l´Estat espanyol o un canvi en aquesta gestió acceptant que aquí cal una forma de fer diferent a altres regions. Qualsevol de les dues solucions demanarà fer l´exercici d´empassar galàpets. Que els aprofiti!
