L atemptat de la Rambla de Barcelona passarà a la història com un fet que marcarà un abans i un després. Un fet així no deixa indiferent a ningú i introdueix canvis en profunditat en una societat que es troba en contínua evolució de costums, de valors i de tecnologia. Avui però, em vull fer unes quantes preguntes al voltant dels mossos d´esquadra, la policia catalana que s´ha donat a conèixer al món.

En un atemptat tan bèstia com el que hem patit, la primera pregunta ha de ser, per què Catalunya ha rebut més musulmans que la resta d´Espanya? A Catalunya hi ha 510.000 persones que procedeixen de països musulmans, un 6,8% de la població. Catalunya té el 29% del total de musulmans d´Espanya, mentre que Madrid només en té el 14%. Alguns diaris espanyols s´afanyen a dir que això és així perquè alguns polítics nacionalistes preferien emigrants africans en lloc d´altres de procedents de Sud-amèrica per poder tenir més facilitat d´ensenyar la llengua. Recordo com arribaven a Salt els emigrants que creuaven el mar en pasteres fins Canàries, costes de Màlaga o d´Almeria. Qui decidia el destí final d´aquests emigrants no eren pas les autoritats catalanes, eren els serveis de Madrid. Per tant, qui va decidir la concentració de musulmans a Catalunya no van ser pas les autoritats d´aquí. No vull pas dir que fos fet de forma premeditada, però va ser així.

El cas és que a Catalunya hi ha una tercera part de les detencions d´Espanya per terrorisme islamista, xifra que concorda bé amb la concentració de musulmans. Ara bé, essent aquest focus el més important d´Espanya, una altra pregunta és: s´han posat tots els mitjans necessaris per fer front a aquesta amenaça? Aquí és on els meus dubtes són més grans.

Començaré per recordar una frase de l´ anterior ministre d´interior Fernández Díaz fetes el 2014 parlant d´una Catalunya independent. El ministre va dir que Catalunya «quedaria fora de tots els tractats de la Unió europea» i també de l´OTAN i altres organitzacions de seguretat, de manera que seria «terreny adobat» per al terrorisme internacional i el crim organitzat. Sobre el terrorisme gihadista va dir que «es quedaria sense el paraigua protector».

És, doncs, un fet insòlit que, essent el perill tan elevat, estant la seguretat en mans dels Mossos d´Esquadra, el govern de Madrid evités la convocatòria de la junta de seguretat des del 2009 fins enguany, que tot just fins fa pocs mesos s´impedís la participació dels Mossos en la taula d´avaluació del nivell d´amenaça terrorista i en el Centre d´Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco), a més de l´accés a la base de dades d´Europol i a altres fòrums inernacionals. Afegim-hi encara que s´ha volgut impedir l´augment en el nombre de Mossos d´Esquadra. Realment no s´entén. Es volia millorar la seguretat, o realment es volia que fallés?

El cas és que els Mossos s´han hagut d´espavilar sense aquest suport fonamental, constituint la intel·ligència pròpia, infiltrant agents en grups radicals, cosa que ha comportat més d´un xoc amb els serveis secrets espanyols, com la denúncia el 2015 d´una xivatada de la Policia Nacional a un grup gihadista vigilat pels Mossos.

I així ha arribat l´atemptat i el món ha pogut conèixer la reacció immediata i contundent dels Mossos, amb una acció ferma, decidida i acompanyada d´una informació modèlica a través de les xarxes socials. La informació per Twitter dels Mossos ha estat rigorosa, sense alarmar, en diversos idiomes, directa, sense deixar falses interpretacions, posant l´hora a cada missatge, acompanyant la intervenció de les autoritats, tallant les mentides i els rumors, donant consells...

Els Mossos s´han guanyat la gratitud i l´afecte dels catalans, vist en els aplaudiments espontanis en els carrers de Barcelona, el reconeixement internacional (menys el de Madrid)... en definitiva, ha estat un exemple de com un país, Catalunya, pot ser responsable del seu destí amb organitzacions solvents i professionals.

L´altre pregunta que ens hem de fer avui és la presència del president Mariano Rajoy, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria i del ministre d´interior Juan Ignacio Zoido a la nit del dia de l´atemptat, després que el dispositiu policial ja estes completament desplegat. Van quedar del tot descol·locats, sense participació, essent mers espectadors. Per què no van venir a les sis, una hora després de l´atemptat, per participar en les primeres decisions i ho van deixar al delegat del govern Enric Millo?

La resposta és difícil, i jo en proposaré una. Després dels entrebancs històrics per impedir que els Mossos puguin ser un cos solvent, sospito que les tres autoritats de Madrid havien vingut a escriure el certificat de defunció dels Mossos, convençuts que no sabrien fer front a un atemptat d´aquest nivell. Havien vingut a dir, fins aquí hem arribat, tornem a agafar el control de la seguretat de Catalunya. I els ha sortit el tret per la culata perquè els Mossos havien fet els deures en formació, planificació i intel·ligència.

L´atemptat de dijous tindrà un abans i un després, en reconeixement internacional, elevant la policia catalana a nivell d´estat, i provocant una pujada de l´autoestima dels catalans. Es pot dir que Catalunya ha actuat, de fet, com un estat independent, pesi a qui pesi.