Un pensaria que amb tan sols 140 caràcters la capacitat de ficar la pota s'hauria de limitar bastant. Donald Trump és la prova de com d'errada és aquesta afirmació. Cada vegada que agafa el telèfon i es desfoga, la fica fins al fons.

El seu penúltim error ha estat amenaçar amb una intervenció militar a Veneçuela, oblidant que el temps passa, els Estats Units ja no són el que van ser i Veneçuela no és Grenada o Panamà, encara que estigui dirigida per una banda que sembla treta de la cabina dels germans Marx. Trump s'ha equivocat perquè ha aconseguit quatre conseqüències contràries al que se suposa que havia de desitjar. La primera és que dona armes als de Nicolás Maduro per excitar el sentiment nacionalista enfront de les ingerències dels « gringos», reforçant la seva tesi que tots els problemes del país, i són molts, es deuen a un complot internacional dirigit des de Washington (i en menor mesura des de Madrid).

En segon lloc perquè deixa amb el cul a l'aire a l'oposició veneçolana, que té tots els motius del món per enfrontar-se a la ineficaç dictadura del Chavismo però que no pot acceptar per dignitat una intromissió d'aquest calibre en alguna cosa que en definitiva només els veneçolans podran arreglar. En tercer lloc perquè aquesta amenaça s'ha unit a tota l'Amèrica Llatina que fins ara estava dividida entre els crítics de Maduro (gairebé tots els països i entre ells tots els grans) i els que el defensen: Cuba, Nicaragua, Equador i Bolívia. Tots estan ara d'acord a oposar-se com a Fuenteovejuna a una intervenció armada ianqui, la sola menció la qual porta mals records a tot un continent. I en quart lloc, perquè el tuit presidencial ha complicat extraordinàriament la gira que aquesta setmana ha fet pel subcontinent el vicepresident Pence, qui en lloc de tractar altres assumptes va haver de dedicar-se a tranquil·litzar uns i als altres. Pòquer d'asos. I a sobre una intervenció militar a Veneçuela no és possible.

Com no ho és tampoc a Corea del Nord, encara que aquí la culpa recaigui totalment en Kim Jong-un. Trump ha decidit respondre en el mateix to agressiu, posant-se al nivell d'un dictador de segona B que juga a tensar la corda però que no la trencarà perquè no és ximple i sap que seria el perdedor. El que passa és que agradi o no, i a mi no m'agrada gens, Kim ja ha guanyat perquè ha creuat el llindar nuclear i això el converteix en intocable encara que ells no parin de tocar-nos els nassos a tots els altres. Amb Corea passa com amb el Pakistan, que han entrat al club nuclear per la porta del darrere i ara ja estan dins i cal tractar-los d'una altra manera. Massa tard, l'assumpte no té remei sense que amenaçar tres dies seguits serveixi per altra cosa que per inflar l'ego ja desmesurat del seu tragicòmic líder. Perquè ni Japó ni Corea del Sud permetran als nord-americans cap tipus d'atac preventiu per les terribles conseqüències que podria tenir per Tòquio o Seül que un sol dels míssils nord-coreans fes blanc. Només un. I Kim ho sap. La solució no és un bombardeig d'incert resultat sinó implicar de debò la Xina i Rússia que són els països que tenen la clau.

El tercer tuit, molt vergonyós, és el que Trump ha enviat amb motiu dels disturbis racistes de Charlottesville, una petita ciutat de l'Amèrica profunda que vaig visitar sent ambaixador als EUA perquè allà hi ha la prestigiosa universitat de Virgínia, que va ser fundada per el mateix Thomas Jefferson la casa del qual, Monticello, és molt a prop. Jefferson és un dels pares d'una constitució que diu que «tots els homes neixen lliures i iguals», però que tenia 300 esclaus en la seva propietat, en una contradicció que el sud encara no ha superat. Ja hi va haver disturbis racials amb nou morts a Charlotte (Carolina del Sud) fa un parell d'anys quan es va retirar del capitoli la bandera confederada, i n'hi ha hagut ara a Charlottesville (amb tres morts i diversos ferits) al voltant d'una estàtua del general Lee, heroi sudista de la guerra de Secessió. En els disturbis s'han enfrontat l'Amèrica dels drets civils amb l'Amèrica dels supremacistes blancs, del Ku Klux Klan i del racisme que es nodreixen del que en un llibre recent Nancy Isenberg diu White Trash, gent que tenen mal futur d'acord de l'evolució demogràfica i multiracial del país, però que se senten legitimats pel nacionalisme de la retòrica trumpiana i que l'han votat en bloc a les últimes eleccions.

És molt perillós deixar ressuscitar el feixisme i això és el que està fent Donald Trump per vergonya dels EUA. El seu equidistant tuit entre nazis i demòcrates avergonyeix perquè a Charlottesville només uns van matar enarborant l'odi racial. Una cosa que amb la seva habitual intel·ligència fustigava Fernando Savater a propòsit dels nacionalismes en un article publicat a El País diumenge passat quan deia que «ser abstemi entre les convencions que consagren els nostres drets i els radicalismes que pretenen desmuntar és ser un cínic si el dubte és fingit o un imbècil si és fals». Amén. Dels últims tuits de Trump només se salva el que va enviar dijous, després dels atemptats terroristes de Barcelona, on deia concisament: «Resistiu i sigueu forts. Us estimem». Alguna cosa és alguna cosa. Perquè junts vencerem el terror.