Marta: «Mai oblidaré aquella matinada tempestuosa en què, sobresaltada pels llamps i els trons, vaig sortir del llit per fer-me una til·la i vaig veure el meu avi assegut al sofà del saló. Em va estranyar perquè als seus 87 anys el seu cos havia començat a desgastar-se i necessitava ajuda gairebé per a tot. Tenia el seu vell àlbum de fotos recolzat als genolls. Sospirava».
«Hi havia agitació al cel i també en aquells ulls cansats envoltats per una pell a la qual el temps havia cavat profundes trinxeres: «Al temps no hi ha qui el guanyi», repetia amb freqüència. Aquella matinada de tempesta m'hi vaig acostar sense que se n'adonés i el vaig mirar durant una llarga estona. Passava les fulles caigudes de l'arbre de la seva vida plenes de records moribunds, records de paper on bategaven rastres de somriures i una naturalitat forçada davant la càmera, en paisatges que ja no existien excepte en el projector de la memòria. Aquella matinada de tempesta vaig veure plorar per primera vegada al meu avi sense que ell s'adonés que hi havia algú al costat, mig cec i mig sord com estava. Atrapat pels remolins de la nostàlgia, potser de la tristesa, per què no l'abatiment davant tantes línies ja esborrades de la seva vida».
«Atrapat per aquestes persones que va conèixer i que en molts casos ja eren una absència, ferit per una malenconia a punt de ser perjudicial perquè s'alimentava de moments que s'esvaïen lentament, de mirades que van donar aixopluc a sentiments, de sentiments que van alimentar il·lusions, d'il·lusions que van portar lluminositat i alegria a moltes d'aquestes fotos. Una matinada de tempestes, el meu avi va tancar de cop l'àlbum de fotos i jo vaig tornar a la meva habitació mentre al carrer els llamps esquinçaven una nit sense memòria».
