El recordat escriptor Pere Calders explicava que un dia es va presentar un estudiant de periodisme a casa seva, proveït d'un magnetòfon per fer-li una entrevista; primer, l'estudiant li va demanar que li digués quines coses solien preguntar-li, quan algú li feia una entrevista. Ja ens podem imaginar la cara d'estranyesa que va posar-hi l'escriptor, i amb aquella finesa d'amable humor tan seva, va sacsejar l'estudiant: «Però, a tu, no se t'acut res?» Segur que l'estudiant va conservar una bona lliçó d'aquella primera entrevista.
Sovint es poden llegir, escoltar o veure dues persones que fan circular paraules, diàlegs, entrevistes i etcètera, que fan pensar en un estudiant que tot just comença; la paraula que circula pot ser palla sense gra, expressió sense esma. Un entrevistador hauria de tenir present allò de Pere Calders: acudir, és a dir idea, pensament, potser l'imprevist, o un impuls, i treure-li suc. La conversa és un intent d'aprofundir el recurs universal de la curiositat que el lector o espectador a vegades ja el té, però sempre cal renovar-li, perquè si no, passarà que plega de llegir o d'escoltar. Entrevistar és fer servir una eina de cultura viva, un fet social com és la relació entre persones i donar a conèixer personalitats i tarannàs, si es vol i si es pot.
La gent gran recorda aquell gran entrevistador que va ser Manuel del Arco, anys cinquanta, columna del Diario de Barcelona, unes entrevistes amb poquíssimes paraules, ben comprimides i essencials, vertaderes peces d'un periodisme popular i engrescador. Ja més cap aquí, als inicis de la televisió, el gènere de l'entrevista va tenir una brillant presència. Per un costat, Joaquín Soler Serrano, una temporada d'entrevistes memorables. I Montserrat Roig Fransitorra, a una altra cadena,va posar segell personal a l'art d'entrevistar i va convertir el seu programa en obligada i magistral referència; ella va comprendre la responsabilitat que comporta aflorar els trets d'una persona, i preocupada per la qualitat de la feina ho confessava: «A la primera entrevista m'angoixava quedar-me en blanc i dir alguna beneiteria». El programa, que es deia Personatges, expressava plenament aquella relació ideal entre qui pregunta i qui respon, que pot tenir quelcom de pugna dialèctica; la paraula, el breu silenci, el to, els cantells d'una personalitat, tot és objecte de descoberta, d'obertura, però no se sap fins a on.
Una vegada Modest Prats va fer una entrevista a Joaquim Nadal, que es va publicar a la revista Serra d'Or; entrevistador i entrevistat ja eren bons amics, es coneixien i molt bé, i Modest Prats va manifestar que, durant l'entrevista, s'havia hagut de violentar més d'un cop per reprimir les ganes de comentar les respostes de Joaquim Nadal, però -deia- «he volgut guardar les regles del joc»; és a dir, afilar les preguntes i no donar opinió pròpia.
Actualment TV3 ofereix un bon programa que fa apreciar el valor de la paraula que circula, entre dos. « Estranyes parelles» presenta dues persones, dona i home, d'activitats professionals ben diferents, que fins a aquest moment de la presentació no es coneixien; i quan són presentats descobreixen que tenen molt per parlar-se, dialoguen. S'entrevisten, molt educadament. (La trobada, però, té lloc en un dinar ben servit per cuiner de renom i aquest també vol explicar l'elaboració de cada plat. Ho embolica, doncs, distreu. Potser caldria fer cada cosa al seu moment).
Els altres tenen dret a la nostra paraula. Serà qüestió d'expressar-la plena de vida,de veritat, i no haver de fer aquell prec de Michel Quoist: «Perdoneu-me d'haver parlat sovint i no dir res.».
