25 de agost de 2017
25.08.2017

Marco Polo i els fideus

25.08.2017 | 07:14

La pasta la va portar Marco Polo? Es un invent italià, com encara es diu i s'escriu sovint?. Des del s. XVIII es dubta que Marco Polo hagués estat a Xina. Els seus contemporanis li deien «il miglione», –el milió– per les seves exageracions. Sembla que venecià de nació, nascut a Croàcia –segons reclamen en aquest país– i sense una versió original de la seva obra. Contemporàniament va aparèixer en llengua arpitana (que els lingüistes babaus anomenen franco-provençal), una llengua molt semblant al català que encara es parla parcialment a la regió de Lió (Departament dels Alps-Roine), a la Vall d'Aosta i en algun enclavament suís.

La pasta, a la seva època, ja existeix a Itàlia (macarrons i altres formats) i apareix en tots els receptaris medievals. I també existeix a Catalunya, sota la forma de fidues i alatria (cabell d'àngel?). Segons Pla, és el gran regal d'Itàlia al món, cosa certa. Els fideus, fins i tot, arriben a Itàlia: aquest mot encara és usat a Sardenya, tot i que en alguna zona hi ha els bigoli, molt semblants. I els xinesos coneixen diverses menes de pasta a base de blat, d'arròs, de soja, a més des de fa milers d'anys. Quentin Grewe, a la Guía internacional del gourmet, afirma que «la pasta no és típicament espanyola». El gastrònom té, segurament raó, o no en té, segons el concepte, estricte o ampliat, que utilitzem d'Espanya. En tot cas, nacionalment, la pasta no és patrimoni solament d'Itàlia –tot i que aquest n'és el país de referència– o de la Xina, del Japó o del sud-est asiàtic. Ni fou Marco Polo el seu introductor, com hem vist, sinó els àrabs. També l'arc mediterrani que va de Perpinyà a Alacant, passant per Maó o Palma, ha estat –i és– país de pasta. O, sobretot, país de fideus. I ara, gràcies a Gandia, país de Fideuada o Fideuà. Un plat, fins i tot, de massa èxit, ja que, com va passar amb la paella, arrasa d'altres plats tradicionals a base de fideus a la cassola, tots deliciosos. La forma correcta d'escriure el plat és, naturalment, Fideuada –i això ja ho va deixar dit el gran escriptor gastronòmic Llorenç Millo–, tot i que els cuiners no demostren gaire cultura en haver difós la forma bàrbara i analfabeta d'escriure-ho, tal com sona. I encara sort. N'hi ha que gosen escriure, fins i tot, «fidegüá», un hispanisme força grotesc. Ara hi ha fabricants de pasta –distribuïts a través de supermercats– que, fins i tot, elaboren fideus que anomenen «fideua» (escrit així). I n'hi ha de congelades, a punt de servir en restaurants per a turistes. I, no cal dir, de congelades o en pot, més o menys menjables –sovint menys que més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit