Alguns dels articles que m'han arribat després de l'atemptat islamista de la Rambla es refereixen a com explicar alguna cosa així als nens. Una cosa així vol dir la salvatjada d'atropellar voluntàriament a persones que passejaven una tarda qualsevol per un espai emblemàtic d'una capital civilitzada, l'assassinat a sang freda d'una quinzena de visitants i ciutadans de Barcelona inspirat per idees musulmanes radicals i delirants. Proposaven: «Gent enfadada ha fet molt de mal als altres, i ara tots estem tristos». «La conclusió és que mai cal usar la força contra els altres, sinó intercanviar arguments». Aconsellaven allunyar-los de les imatges de la tragèdia, i esperar a veure què pregunten abans de donar-los una resposta. No sóc pedagoga, de manera que dono per bones aquestes recomanacions. Francament, no em veig dient-los als meus fills que un nen que encara portava xumet va ser aixafat per una furgoneta conduïda per un violent amb el cervell rentat, i que un altre de només set anys que estava de vacances va morir pels cops lluny de la seva mare. I que hi va haver cent ferits, i que la nostra vida està en perill per unes idees absurdes que representen un perill cert. Cal anar amb compte amb el que se'ls explica als menors, i pel que es veu també amb el que se'ls explica als adults. Sobretot amb el que se'ls explica als adults, que exigeixen no saber com una de les seves prerrogatives fonamentals encara que visquin enganxats al mòbil. El dret a la informació ha estat substituït pel dret a no patir. Efectivament, una setmana després encara em cou la cascada d'insults cap als diaris que van publicar una magnífica fotografia que resumia la magnitud de l'atemptat de la Rambla, inclòs aquest diari. Amb diferència, improperis molt més gruixuts que els dirigits als terroristes causants de l'escena. Una presa oberta del turista britànic acompanyant al nen australià que agonitzava, els mossos anant d'un costat a l'altre, la senyora abraçant un nadó mentre transeünts ajudaven un caigut. Una imatge sense morbositat, però veritable; respectuosa perquè no permetia identificar-ne els protagonistes, però informativa. Que si era necessari posar les víctimes a la vista? Jo dic que sí. Imprescindible. Pots triar el llaç negre per no haver de mirar dins de la caixa dels trons, però no en diguis periodisme. Què va passar ahir a Barcelona? Aquesta foto contesta sense intermediaris. Afirma Susan Sontag que a partir de determinada edat no tenim dret a la ingenuïtat, a la superficialitat, a la ignorància. «Hem de permetre que les imatges atroces ens persegueixin. (?) Compleixen una funció essencial, diuen: això és el que els éssers humans s'atreveixen a fer, i potser s'ofereixen a fer, amb entusiasme, convençuts que estan en el just, no ho oblidis».

La infantilització de l'opinió pública, però també la dels terroristes, sovint tractats com nois entremaliats que es tornen homes per sorpresa, sense que ningú els veiés venir en el seu desvari. D'entre els testimonis d'aquests dies, destaca el punyent d'una educadora social de Ripoll que relata la seva incomprensió, el seu dolor. «Eren nens com tothom. Com els meus fills». I es pregunta: «Què és el que estem fent malament? Hem de parar això». En la seva carta els recorda com els meravellosos nens que van ser, però «ara ho veig des de l'altre costat i estic destrossada. Em dol veure el mosaic de Miró tacat de sang, em fa mal pensar que hi podria haver amics i familiars a la Rambla, em dol que hagin estat ells». Ho ha vist, ha vist les imatges de l'horror sense disfresses. Els seus nens s'han fet grans, i potser ella també.