Vaig haver d'explicar recentment -abans dels atemptats-la situació actual del procés català durant un dinar amb un grup de periodistes canadencs, la majoria, del Quebec. Hauria preferit no fer-ho, perquè la tasca no és precisament senzilla. A més, volia mantenir-me neutral en l'exposició del relat per condicionar el mínim possible el seu punt de vista. Crec que me'n vaig sortir amb una certa dignitat. I quan pensava que, havent complert amb la comesa, canviaríem de tema, va arribar la qüestió més complicada: «Com ho estan cobrint els mitjans de comunicació?». De nou, vaig optar per fer un repàs ordenat i sistemàtic. Podríem dir que, fins i tot, massa prudent i -per què negar-ho- avorridot. Llavors, em vaig adonar que, als meus interlocutors, els interessava conèixer principalment el grau de militància de les capçaleres, les emissores, les cadenes i els diaris digitals favorables a la independència. Els vaig tranquil·litzar informant-los que la corporació audiovisual pública està absolutament entregada a la causa, com el magazín radiofònic líder, els principals cibermitjans autòctons i un parell de rotatius que, tot i exercir poca influència i sumar vendes escasses, es mantenen fidels a l'essència secessionista. Llavors, un col·lega de Toronto que acabava d'escoltar l'equilibri de forces al Parlament, va preguntar de manera innocent: «I la gent ho suporta?».
