Cartes

Ho feu molt bé. Els vostres alumnes esperen el dia que es retrobaran amb els seus companys i amb vosaltres d´una manera especial. Sou afortunats perquè podeu veure el seu creixement físic i psíquic. Els alumnes ja tenen alguna cosa vostra. Van a l´escola contents perquè us tornaran a veure. Els més petits us tenen com a punt de referència; model inqüestionable a imitar: «Ho ha dit la senyo», diuen els infants. Sou les persones competents per resoldre els conflictes, perquè sabeu que les necessitats canvien al llarg del temps i quines són les carències concretes. Als problemes de sempre hi aporteu noves solucions. En alguns casos, us avanceu a la demanda social.

Gràcies perquè, amb la vostra manera d´educar, copseu les aptituds dels vostres alumnes i feu emergir el millor de cadascun, en benefici de tots. Diuen que educar és «aixecar, treure, agitar la vida, per després deixar-la lliure a fi que es desenvolupi». Per aquest motiu acolliu tothom, perquè sabeu que a l´interior de cadascun hi conviu allò «ni bo ni dolent»: l´estimació, la tendresa, l´afecte, la pau, l´alegria... amb la violència, l´erotisme, la destrucció... Els mestres de Primària i els professors de Secundària posen l´èmfasi en l´esforç, perquè saben que és necessari per vèncer resistències i assolir fites, d´acord amb les motivacions de cadascun/a. Són conscients que per les seves aules passaran els futurs: mestres, metges, enginyers, informàtics, directors i administradors d´empreses, esportistes... Els alumnes necessiten llars acollidores, respectuoses... La majoria ho són. Però en una minoria existeix violència. Aquesta també es pot aprendre a la TV... i repercuteix a les aules. ( Llavors els mestres i professors fan el que poden ).

Resposta del Servei d´Urgències de l´hospital Truetapere rimbau Cap del Servei d´Urgències de l´Hospital de Girona Dr. Josep Trueta

En relació amb la carta del se­nyor Joan Martra publicada al seu diari el 27 d´agost, en primer lloc vull demanar-li disculpes per la llarga espera que va patir al Servei d´Urgències del nostre hospital, i voldria també fer algunes consideracions.

Aquest Servei atén diàriament una mitjana de 196 urgències i, efectivament, el 9 d´agost vam tenir un increment important de visites, que van derivar també en un índex també més alt del normal en ingressos hospitalaris. El senyor Martra va seguir el protocol establert en aquest servei i va ser atès amb tota la pro­fes­sionalitat, tal com explica al seu escrit, però un cop vam tenir els resultats de les proves realit­za­des i es va decidir l´ingrés a plan­ta, aquest es va demorar el do­ble de l´habitual per les dificultats de drenatge dels pacients que hi havia en aquell moment.

El servei d´Urgències d´un hos­pital forma part d´un engranatge que cal que funcioni de manera coordinada, i som conscients que si coincideixen una sèrie de circumstàncies com les que es van produir aquell dia, el funcionament no és l´adequat. Sabem que ens falta espai i coneixem les incomoditats dels pacients que han de passar més hores de les desitjables a Urgències, per això des del mes de març s´estan fent unes importants obres per ampliar el Servei. S´hi inverteixen més de tres milions i mig d´euros i entre les principals millores es doblarà la superfície actual, fet que a més de dotar-nos a tots de més comoditat també permetrà que els acompanyants puguin acompanyar els seus familiars mentre estiguin a Urgències.

Reiterem les nostres disculpes al senyor Martra i li agreixo que, malgrat tot, reconegui la tasca assistencial que fan els nostres professionals.

Tots a unaLluís Torner i Callicó girona

Aquest darrer dissabte d´agost, a Barcelona, va haver-hi la més gran i alhora sentida manifestació, amb motiu del brutal atemptat, que va afectar els barcelonins, d´una manera molt directa, però també tota la gent de bé, no solament de Catalunya, sinó de la resta del país, i de retruc de bona part del món.

A la manifestació s´hi aplegà gent d´arreu, de diferents països, idiomes, races, religions i maneres de pensar. Va ser una manifestació, pacífica i cívica, en la qual el que primava eren les encaixades de mans i les abraçades, així com el lema comú: «No tenim por». No varen haver-hi grandiloqüents discursos, simplement unes curtes i senzilles paraules, a l´acabament, seguides d´una de les peces musicals que comporta una major càrrega de sensibilitat i de recordances, El Cant dels Ocells.

A la nostra humil manera de veure-ho, tal vegada hi era de més alguna o altra mostra que potser no venia ben bé al cas, ja que que corren el risc de ser mal interpretada, pels que sempre estan a l´aguait, per criticar tot allò que fem. Però no va ser cap destorb, ni va distreure del vertader motiu de la manifestació, que era la de fer pinya, entre tots, per mostrar el rebuig més enèrgic a aquesta gent que ens vol infondre la por, a través de les seves covardes accions, imposant el terror, per anar en contra de la nostra manera de pensar i dels nostres principis de pau i bona convivència.

No voldríem acabar sense donar les gràcies als que foren els grans protagonistes, d´aquella tràgica jornada, els cossos de seguretat, bombers, metges, sanitaris, taxistes, veïns i tot un gran etcètera, que amb les seves respectives actuacions, varen contribuir a minorar la gravetat de la situació.

Ànims Barcelona!

El gran teatre del mónANGELA FERRER I MATÓ girona

Fa molt de temps que el gran autor teatral Calderón de la Barca va escriure aquesta obra que, com gairebé totes, és d´una actualitat punyent. Sí, s´ha fet una gran manifestació però jo em pregunto on era la ment de cada assistent en el moment de cridar com autòmats «No tinc por». Què passava pel cap del Rei? Pensava en realitat que hauria de deixar de vendre armament a països que fomenten el ­terrorisme? I en Rajoy tenia al cap com d´efectiva fou la feina dels Mossos o barrinava com frenar el seu èxit? I els representants d´altres parts d´Espanya i/o del món tenien el cor en el luctuós fet terrorista? I què pensaven els principals dirigents catalans? En aquells moments, emocionants per altra part, la majoria dels assistents representaven el seu paper, però no era en realitat tot un gran teatre com explicà en el seu moment Calderón de la Barca?

Us imagineu poder saber què passava pel cap de cadascú present a la manifestació? Es podria escriure un bestseller ben realista. M´agradaria esbrinar-ho, tot i ser impossible, però sí desitjable.