31 de agost de 2017
31.08.2017

Ciutats empastifades

31.08.2017 | 11:05

El canvi de segle, entre el XIX i el XX,va portar una renovació de les inquietuds artístiques a la faceta de la publicitat. Toulouse-Lautrec pintaria l'emblemàtic Arístide Bruant, excel·lent vaixell-insígnia de l'art del pòster, el cartell que obria el camí d'un art realment «nouveau». Jules Chéret faria l'anunci d'un llum de petroli que ja no podia explotar. Un altre, anunciava el bar concert Le Guillon. El Theatre de l' Opera, de París llançava una esbojarrant publicitat del carnaval de 1894. Unes pastilles Poncelet contra la bronquitis apareixien anunciades al costat del Folies Bergère, o de la Jeanne d'Arc, de Sarah Bernhart. Els catalans hi teníem un il·lustre representant, en aquella ebullició de la publicitat: Ramon Casas es va sumar al moviment amb la seva sèrie antològica de l'«Anís del Mono, de Vicente Bosch, Badalona, España.» Cada creació artística d'aquell ambient marca època i pauta, tot serà captat, après i assimilat en els mateixos àmbits d'Europa. Leonetto Capiello triomfa anunciant les pastilles Katabexine comprimés que prometien curar l'asma a tot el Continent i ho fa a partir d'uns cridaners colors vermell, verd i negre, que l'artista s'ha atrevit a combinar amb duresa; però el mateix artista fa un altre atreviment: emplaça els seus companys, ja treballadors de la publicitat agosarada, perquè es mentalitzin que el cartell publicitari no ha d'ocupar l'atenció del vianant, únicament, sinó també la del conductor de cotxe. Aquesta podria ser una idea i una fita d'una certa globalització de la publicitat, la conquesta de la carretera. És una conquesta que va arribar fins als nostres dies perquè encara podem recordar aquella presència d'un toro negrós, de grans dimensions, que anunciava una determinada beguda alcohòlica, situat a molts llocs estratègics dels turons que voregen les carreteres principals d'Espanya.

Quan les empreses modernes busquen per llei de vida incrementar resultats i vendes recorren a la publicitat. A vegades el ram dels publicistes ha fet servir l'imatge de l'ham amb un bon esquer per representar l'art de l'anunci publicitari, un ham que ha de ser mossegat pel comprador. L'informació de tipus publicitari és com la muntanya que va al profeta, si el profeta no va a la muntanya. És tot un trasllat, però el comprador –probable, possible, etc.– s'ho mereix tot, per l'empresa que vol vendre. El venedor es refiarà de la publicitat, la que s'ha posat al dia, l'actual, la que estudia mercats, psicologies, tendències i etcètera, ja superats aquells inicis històrics de fa més de cent anys.

Portada a la pràctica, la publicitat pot produïr –i produeix!!– un envaïment del territori del ciutadà. I quan la política i els polítics i els activistes necessiten publicitat, el territori no té límits i els espais, sobretot els urbans, són assaltats i amb llarga durada. Encara es pot trobar una pintada que diu «Salvem Formentera», quan la mainada d'ara ha de preguntar què significa la frase. I en alguna carretera secundària, fins no fa gaire, encara es podia llegir un anunci fet de llauna que deia «Nitrato de Chile.»

Una ciutat ha de tenir molta cura de no quedar envaïda per unes maneres incíviques de fer publicitat. Des d'una tribuna de política econòmica s'ha alertat de que la publicitat és cada cop més persuassiva i també cada cop més irracional. Tot un avís que cal recordar a les autoritats municipals. Una ciutat oculta sota un empastifament de paperassa publicitària pot ser imatge d'un incontrol de l'ordre. Molt diferent d'aquella aportació del 1900, quan el treball artístic va començar a dignificar les parets.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook