Me'n vaig malfiar. En veure el major Trapero posant-se medalles en roda de premsa, curosament mal afaitat perquè penséssim que portava dies sense dormir vetllant per nosaltres, me'n vaig malfiar. Però qualsevol diu res en aquell moment, si entre ell i el conseller semblava que haguessin derrotat ells solets l'Isis. Tampoc no ajudava a tranquil·litzar-me que el que més es destaqués de tot un cap policial fos una frase absurda digna de Paquirrín a Tele 5, però ja se sap que els catalans anem tan necessitats d'herois que ens agafem al primer que passa.
Poc a poc, la façana heroica d'en Trapero s'ha anat mostrant tan falsa com la dels decorats del far west. Hem sabut que només l'atzar va fer que explotés tot el que els terroristes preparaven a Alcanar i va impedir que fessin una massacre a qualsevol lloc. Hem sabut que es va creure que aquell arsenal terrorista era un laboratori de drogues. Hem sabut que la cèl·lula islamista no estava fitxada, ni tan sols vigilada, ni tan sols coneguda. Hem sabut que la gran operació va consistir a abatre nens d'entre 17 -de l'edat de la meva filla que cursa batxillerat- i 22 anys, l'armament dels quals eren quatre ganivets comprats en una benzinera. Hem sabut que un d'ells va fugir amb tanta patxorra com un turista tornant a l'hotel després de visitar el zoo. No hem sabut que s'hagi obert cap investigació per l'estranyíssim fet que un policia matés quatre d'aquests nens sense fer un sol ferit. Estem sabent, amb comptagotes, però cada cop amb més evidències i ja amb reconeixements amb la boca petita, que s'havien rebut avisos de la possibilitat d'un atemptat a les Rambles.
Després de tot això, l'únic mèrit que se li reconeix al major Trapero és el de saber arrimar-se on convé, per alguna cosa va anar a la paella de ca la Rahola l'estiu passat, al costat de Puigdemont. Les medalles que tan ufanós va lluir no eren medalles, en realitat eren llànties d'arròs a sobre l'uniforme.
