El col·lectiu de juristes Llibertats creu que el text de l'anomenada Llei de Transitorietat és «més propagandístic que jurídic». És probable. Jurídicament, és molt espès. Tampoc se sap si s'aplicarà mai. En l'aspecte judicial, no cal ser un expert per veure que el control polític sobre jutges i fiscals superaria el que existeix en l'actual marc constitucional espanyol. Ho ha explicat molt bé en un article el catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós.
Del text d'aquesta llei, tant o més intervencionista que l'Estatut i amb una aroma imperativa, m'esgarrifa llegir que la Sindicatura Electoral de Catalunya «supervisarà les condicions d'imparcialitat i pluralisme dels mitjans de comunicació públics i privats durant les campanyes electorals i de participació ciutadana, amb la col·laboració del Consell de l'Audiovisual de Catalunya». Per tremolar, encara que no puc dir que em sorprengui.
Ara s'ha escrit en un text. Fa anys que Catalunya funciona així, amb major o menor subtilesa. El control dels mitjans de comunicació públics i privats va ser una obssessió de Jordi Pujol, que alguns dels seus successors fins i tot han ampliat.
Ho va explicar millor que ningú el que fou el seu braç dret a la Generalitat, Lluís Prenafeta, en el seu llibre de memòries L'ombra del poder, escrit el 1999. Quan es va crear TV3, Prenafeta creia que quedaria sota la tutela de la Conselleria de Cultura «però Jordi Pujol no ho veia així», explica Prenafeta.
TV3 va dependre de Presidència, o sigui de Jordi Pujol. Controlats directament els mitjans públics, el següent pas va ser comprar la docilitat d'alguns privats amb subvencions i publicitat. I si algú gosa sortir de la cleda, com El Periódico aquesta setmana amb una informació veraç, se l'estigmatitza des del Govern. Matar el missatger. «El periodisme és lliure o és una farsa», va dir el sociòleg francés Pierre Bourdieu.
Tornant a la Llei de Transitorietat, i a banda que el control als mitjans privats és propi d'estats autoritaris, qui fixa el criteri d'imparcialitat? El Govern? El model és TV3? A un mitjà de comunicació se li ha d'exigir rigorositat, professionalitat i, sobretot, independència dels poders públics i econòmics, però perquè ha de ser imparcial.
És més, en què consisteix ser imparcial? No tenir opinió? No tenir criteri? Això seria la negació del periodisme. Als Estats Units, és freqüent que els diaris es posicionin a favor d´un candidat en les eleccions presidencials.
Per tant, no són imparcials, però aquests mateixos diaris són els primers a fiscalitzar periodísticament el seu candidat preferit si es converteix en president. Donald Trump els detesta perquè són independents.
A França, recentment, la immensa majoria de diaris van editorialitzar a favor de Macron (o, més aviat, en contra de Le Pen) en les últimes presidencials. Tinc la impressió que a la tan citada Dinamarca, que ha visitat aquesta setmana el president Puigdemont, no supervisen els mitjans de comunicació privats.
A la Dinamarca del sud som diferents. Fins i tot crec que part de la societat prefereix una premsa militant abans que independent i veraç. També és per tremolar.
