En els trànsits quotidians, passen milions de coses que no arribem a percebre. En aquests temps tan subjectes a les immediateses, tan dependents de de la culminació d'una acció per poder-ne iniciar immediatament una altra, sovint menystenim el poder de suggestió d'allò que ens envolta. Ho obviem perquè no té una influència directa en el que fem, però configuren decisivament els nostres espais íntims. Feu la prova: quan aconseguiu parar una estona i us desconnecteu d'això que malanomenem realitat, entreteniu-vos a mirar al vostre voltant. Està ple d'elements que semblen tenir vida pròpia, de subtileses visuals i sonores.

El plec d'una cortina que oneja gràcies a una brisa matinal, l'ombra d'una branca que s'entesta a preservar totes les fulles, el so d'una ràdio llunyana que mai encertes a endevinar d'on prové. Converses llunyanes de difícil captació, cotxes que semblen tenir molta pressa per arribar a lloc, lladrucs de gossos que acaben confonent-se amb l'acústica urbana. Abans que inventéssim els placebos artificials, n'hi havia uns altres, aquells que emanaven de la consciència del tedi. Hi ha qui ho anomena «avorriment», però en el fons era molt estimulant: la contemplació de la quotidianitat o l'atenta audició del nostres pensaments poden semblar ara molt vintage, perquè hem oblidat la màgia implícita en el no fer res, però són els fonaments de la nostra capacitat per suspendre el pas del temps. Ara tothom diu allò que tot passa molt de pressa, però en realitat som nosaltres que correm més.

Dedicar una estona a mirar el món sense demanar-li res a canvi no només ens torna més sensibles als seus matisos, sinó que ens recorda fins a quin punt és important desaccelerar els nostres ritmes quotidians. Perquè mentre mirem aquests detalls que acostumen a passar-nos desapercebuts, mentre ens endinsem en aquelles coses que mai no observem amb atenció, evoquem una realitat que sovint deixem massa de banda: nosaltres mateixos.