Les altes muntanyes havien fet basarda, eren allò repulsiu, terrorífic i terrible que s'havia d'ignorar i fugir-ne. Fins que al segle XIV es va iniciar una canvi d'apreciació, molt encapçalat pel poeta Petrarca que amb la seva inquietud va voler pujar a les muntanyes de la Provença, trencant així un tabú secular. Ha passat el temps i tanmateix la natura ha experimentat un canvi d'apreciació sociològica. Ara tenim la natura inserida a les nostres vides,un fet vital; el paisatge agrest desvetlla els artistes que hi pugen a treballar la sensibilitat; l'oci, el lleure i les aficions hi troben la diversitat del paisatge natural. La muntanya -i per extensió tota la natura- és una font per descobrir-hi valors que cadascú pot fer-se a mida; una d'aquestes riqueses, per exemple, és el silenci i Montserrat Roig li va fer aquesta reverència: «El silenci ens adverteix de l'espera, i moltes vegades no sabem ben bé què esperem. Res no podrà substituir el silenci, a menys que nosaltres ho tornem a imaginar. I aleshores, la imaginació ens retorna aquest record desfigurat. És quan el silenci es venja de la saturació i ens diu que, encara, no ens han espatllat del tot.»
A Catalunya l'excursionisme va entrar per la porta gran i les entitats que el promouen tenen l'honor de ser de les més antigues d'Europa. L'estimació de les muntanyes forma part de les identitats nacionals.
Fins aquí quedi aquest reconeixement dels valors humans i educatius que ens ofereix la natura, vertadera escola oberta amb infinitat de graduacions i nivells que farem molt bé de transmetre a les noves generacions.
Però dit això, l'actualitat informativa posa molta tristesa a uns titulars de notícies lamentables. Un: «Els rescats i recerques van a l'alça i en tres anys s'han incrementat un 22,3 per cent.» Un altre: «Els Bombers fan 224 rescats a comarques gironines fins al 31 de juliol, més de la meitat a la muntanya». Per comarques, les de muntanya són les que més han necessitat salvaments: 54 al Ripollès, i 42 a l'Alt Empordà. Els salvaments solen ser a penya-segats, rius saltants i coves. També els salvaments es dirigeixen a trobar persones perdudes, que han sigut 254. I sense pujar cap muntanya, aquest any 2017 ha sigut terrible en vides perdudes al mar de Catalunya.
La primera consideració és que aquest panorama necessita una presa de consciència molt seriosa. Ja podran fer campanyes corresponents les altes institucions i les federacions esportives afectades, i campanyes televisives. Com sempre. Però cal la presa de consciència personal sobre les pròpies forces i capacitats, conèixer i dominar el terreny, el protagonisme de la meteorologia i altres circumstàncies que poden canviar l'espècie de la sortida. «De la bellesa no sempre te'n pots refiar», deia un veterà alpinista.
Abans del segle XIV la natura feia basarda. Superada aquella mentalitat ara l'hauríem de canviar pel respecte, és a dir mirament,estima, consideració, tot el contrari de burla, ridiculesa, mofa. Hi ha feina per crear una nova consciència que, de moment, està enlluernada per un desig d'actuació gairebé sobrehumana, una ambició infantilista d'excessiva aventura.
La gran socialització de la natura té uns atractius que l'afavoreixen, com les il·lusions d'un turisme diferent, l'esquer d'una trifulga insòlita. Tot pot enterbolir el seny que es necessita quan a l'excursionista ( o aventurer, deixem-ho estar) «li agafa un dolç oblit de tot lo món», com ja advertia Joan Maragall, a la Fageda d'en Jordà.
