A les Preses, una mica més amunt de l'antic baixador del tren d'Olot, a les envistes del Puigsacalm i gairebé a tocar de la capital de la Garrotxa, hi ha la casa del peó ferroviari i l'entrada del parc de Pedra Tosca, un terreny conformat per l'acumulació de material procedent del volcà Puig Jordà. El parc és un embull de camins fondos i enlairats, tossals i clots, entre artigues -camps de conreu minúsculs- on es cultiven encara el fajol, el sègol, la userda, l'ordi i tota mena d'herbes remeieres. Quan arriben aquests dies de setembre, i la tardor ja s'intueix en els colors de les fulles dels arbres, dona gust de passejar-s'hi. En el paisatge s'hi percep la trèmula remor dels rierols que menen cap al Fluvià i el cel dibuixa un arc de color blau turquesa, sustentat en una columnata de volcans apagats. A l'altre costat de la carretera continua el bosc i es va barrejant amb la serra del Corb i amb la Fageda d'en Jordà. Des del punt culminant de la contrada, el mirador de Puig Rodó a Xenacs, s'hi contempla un país que ha pintat fins al detall l'artista presenc Miquel Duran. Les ermites de Sant Martí i de Sant Miquel queden amagades sota el fustam de l'arbreda, entre els roures i els faigs que obren les seves branques com braços que imploren. Les cases de pagès semblen peces d'un pessebre i els núvols floten com manyocs de cotó fluix. Més enllà dels seus límits, la llum del paisatge es barreja amb l'essència volcànica, ens implora, projecta records i sentiments, i s'estén definitivament pels viaranys de la vida. La vall d'en Bas i les Preses, terra blana i terra tosca, memòria i matèria, pàtria i esperit.