El futbol és ara una excusa per la crònica financera, la trapelleria fiscal o la informació de tribunals (els fitxatges ens els explica el nostre enviat especial a Davos). Alguns lladregots de la pilota ja penen a Soto del Real, l'establiment més chic de la cadena d'hotels d'assignació obligatòria dependent de l'Estat. Però aquest treball l'hem deixat a mitges i caldria entrullar una dotzena dels més esplaiats truans del futbol espanyol, cosa que no impediria pràctiques corruptes, però sí serviria d'escarment i avís. Com que es tracta d'un veritable servei a la pàtria, poden esperar asseguts. La pàtria del futbol i de les seves llotges més grans és offshore: les illes més petites però ben dotades de commodities i facilities del mar de les Antilles.

L'última trapelleria desmuntada pels tribunals són els milions que l'Ajuntament de Gallardón va regalar al Reial Madrid i que haurà de tornar a Manuela Carmena. La dansa de fitxatges estratosfèrics és, en efecte, una indecència i una càrrega explosiva en la mateixa base i sentit de l'educació, però no més que els reality de la tele o la llista Forbes, una patologia específicament anglo que ara nosaltres també cultivem com si l'opulència desaforada d'alguns pogués estendre's per osmosi al món circumdant, cosa improbable i de la qual no tinc notícia. Si no és que es tracti d'una espècie d'orgull olímpic: un altre podi, que diria el cronista.

Mentrestant, el futbol guanya asimetria i perd emoció. Un Barça-Recreativo de Huelva és un xoc de forces tan equilibrat com el combat entre un pes lleuger palestí i una excavadora israeliana. Fins uns clubs que em semblaven menys àvids com els francesos s'han llançat a l'exhibicionisme del xec més alt. Ha de ser el macronisme regnant que, segons el corresponsal de La Vanguardia a París, a més d'oferir panem et circenses, no es va oblidar d'apartar 20 milions per a la compra de material antiavalots. Ni així ho veig clar: no em sembla gaire segur sobre les seves espatlles el cap de l' Empereur.