Quan arribes als quaranta és més complicat mantenir-se. De fet, som més aviat pocs els que a partir d'aquesta edat encara marquem abdominals amb cert orgull. Vaig créixer devorant films d'acció dels vuitanta, per la qual cosa sempre he cobejat els físics de Sylvester Stallone, Jean Claude Van Damme o John Holmes, per citar-ne alguns. Mai arribaré a aquest nivell de rigidesa però vista la flonjor predominant crec que puc donar les gràcies. Tampoc he heretat cap d'aquelles genètiques envejables que et permeten fotre't de tot i no acumular ni un gram de greix. I el que costa tenir la perxa que gasto! Jo, per exemple, soc de córrer molt, en el sentit més ampli de l'expressió. Abans em fotia tres o quatre carreres a la setmana i ho tenia tot fet però ara, aquesta freqüència, comença a no ser suficient. Per aquest motiu, durant l'estiu, aprofitant que són mesos en els quals la gent que fa esport prefereix l'aire lliure, tinc el costum d'acostar-me a algun gimnàs per tonificar músculs i assajar davant el mirall alguna postura de Karate Kid sense que la meva sociopatia es vegi del tot afectada. Error.
Al gimnàs, hi vagis a l'època que hi vagis, sempre hi trobes el paio que fa tot el circuit de pesos i màquines amb el màxim pes, fet que t'obliga a estar contínuament a l'aguait per veure quan podràs arreplegar unes tristes manuelles i començar a executar el voluntariós programa d'exercicis que t'has dissenyat o descarregat d'internet. El que és realment insofrible és que aquest espècimen, a banda de moure's per tot l'espai tensant fins a l'impossible pit, deltoides, oblics, glutis i esfínter, emet uns esgarips de lleó marí en zel cada vegada que fa una repetició. I clar, un servidor és com és i hi ha coses que costen molt de controlar. Durant una recent sessió de fitnes, aquest Lou Ferrigno d'Avinyonet, que és com els usuaris del gimnàs l'hem batejat carinyosament, va fotre una cridòria que em va fer esclatar de riure. Sabeu aquell moment just quan la poca gent que hi ha a la sala decideix no fer ni un soroll i que a sobre la cançó del fil musical acaba donant pas, tot plegat, a un silenci quasi ensordidor només trencat pel riure desbocat del gilipolles de torn? Doncs això. En Lou, que justament acabava de fer una última repetició de curl bíceps, va deixar caure a terra els dos-cents quilos que sostenia amb la barra i em va mirar amb cara de pocs amics. Tampoc cal dramatitzar, que ja és la cara que té habitualment, i davant la dificultat de fer-me el mort, vaig optar per dir-li que si em podria repetir aquell esgarip per gravar-lo amb el mòbil, que m'havia encantat i que el faria servir en un curtmetratge de terror que estava preparant. Va colar. Minuts més tard, als vestidors, molt amablement, em va repetir l'esgarip que ja tinc al mòbil de sintonia personalitzada de Whatsapp d'alguns amics cunyats que tinc. Crec que va ser l'inici d'una bonica amistat. I tot seguit em vaig canviar els calçotets.
