Començo a experimentar l'agradable confort de sentir-me integrat a la societat. Això de tenir una legalitat pròpia se'm posa la mar de bé. M'equilibra. Com afirma Xavier Antic, Puigdemont ja no pot ser inhabilitat per un tribunal espanyol que ha estat prèviament inhabilitat per la nova llei catalana emanada del Parlament democràtic que segueix el mandat popular. Això em dona tranquil·litat. Per fi puc reposar en la vida. Una vida condemnada a l'ansietat que va arrencar amb uns primers quinze anys sota el franquisme a la ciutat «grisa i negra» que després Joaquim Nadal va dir que ja era «viva i de colors». L'exalcalde, però, no va aconseguir que jo me'n sentís part. Procedent d'una família desafecte, no podia admetre la nova etapa autonomista perquè m'obligava a continuar de genolls postrat davant el totpoderós Madrid de la unitat d'Espanya per sobre de la llei. Hi havia encara un tuf franquista al nou autonomisme. I continuava sentint-me indefens a la jungla urbana, lluny de l'escalf institucional. I ara, veient com la fiscalia espanyola prohibeix «informar», en un episodi esperpèntic digne de l'agra saga humorística Torrente, em sento atacat de nou per l'Estat i em refermo en el compromís col·lectiu d'alliberar-nos d'aquesta presó de nacions, per deixar de ser estranger al propi país.
