L'amor, com l'au Fènix, sempre reneix dels cors estripats per fer-los ensopegar una i una altra vegada amb la mateixa pedra. L'amic Tínez, solter i acabat d'estrenar-se a la quarantena, va declarar fa uns dies a facebook que s'havia enamorat de la cambrera d'un conegut gastrobar gironí que comença per «Kö» i acaba per «-nig». Un munt d'ànims, consells i també acudits marrans -algun de meu, ho admeto- van col·lapsar de seguida el fil d'aquesta agosarada confessió virtual. I tanta eufòria va acabar desembocant, clar, en una renovada voluntat del nostre Romeo per tornar al local i fer triomfar l'amor. Com a anticolumnista, pseudoperiodista i antropòleg de l'amor, les relacions subhumanes i les polèmiques estèrils que sóc, no podia deixar passar l'ocasió de reportar una odissea tan abocada al fracàs com aquesta i, com que la incursió estava pensada per un diumenge a la tarda, que és quan m'avorreixo més que la cigala del Papa, em vaig oferir d'escuder.

Arribats al recinte, vam demanar al primer cambrer que ens va atendre una tapa de braves amb dues salses, birra i suc. L'espera va donar peu a una interessant dissertació sobre perquè aquest lloc serveix sempre poques patates amb molta salsa, almenys fins que vam adonar-nos que la cambrera del desig -rossa, ulls blaus, cos esvelt i rostre angelical, la reencarnació gironina d'Helena de Troia- atenia amb un somriure excessiu a uns catxes dues taules més enllà. Aquells bíceps i tupès emmidonats potser eren massa competència pel nostre cavaller de blanca armadura i escassa dignitat. Van ser moments de tensa incertesa, de fatalisme desbordant, només trencats per la irrupció d'una MILF imponent que sortia del cine amb la filla i la seva amiga, i que casualment formava part de les amistats virtuals del pretendent. Aquest suport inesperat ens va regalar una sentència tan certa com demolidora: «Potser és joveneta; deixa que se la foti i després la tindràs al punt». Sàvies paraules que, un cop assimilades, ens van fer venir més gana.

Ara sí, l'Helena en qüestió va respondre a la nostra crida, tot i que els seus ulls mai van trobar-se amb els del seu admirador; va ser tan bell com trist, dues mirades orfes del destí comú que el futur els hi havia escrit... O no. Mentre ens cruspíem un Seattle i una hamburguesa núm. 8, en Tínez va confessar trobar-me un tiu interessant, un paio que podia estar amb qui volgués; jo, ruboritzat, que els seus ulls li feien pampallugues. En aquell moment, en el fil musical del local, sonava Carrie dels Europe. Va ser màgic. En Tínez, gentil com és, em va agrair la companyia convidant-me al mos; jo vaig tornar-li el gest amb unes postres a la gelateria del costat. I vam allunyar-nos d'allà passejant per aquelles galeries interiors en direcció al pàrquing. I em va preguntar si em voldria casar amb ell; i vaig respondre-li que m'havia enamorat d'una dependenta del Pull & Bear. Sí, ningú no és perfecte.