Ni un pas enrere!
Dolors Hugas Garrigoles
Jo, com molts d´altres, també vaig «desobeir» les instruccions que ens marcava l´ANC de quan calia posar-se la samarreta per la Diada. La vaig portar posada des de casa i fins al final, perquè la volia lluir tot el dia: era pràctica, còmoda i molt bonica. Això sí, en duia una dins la bossa per si me l´havia de tapar en algun moment...
El més important, però, era ser-hi i n´érem molts, encara que alguns vulguin vendre que es va debilitant la cosa, ells i nosaltres sabem que un any més va ser un èxit de participació i un exemple envejable de civisme, d´organització, d´alegria i de festa. Encara que pugui semblar que n´estem cansats, no defallim, i cada any ho fem millor i estem més a prop d´aconseguir un canvi. El més emotiu de la concentració d´enguany va ser el minut de silenci que es va fer per a les víctimes del terrorisme, amb tanta multitud de gent.
«Senyors» del Govern espanyol: tingueu ben present que a cada casa hi vam deixar moltes persones que per diferents motius, de salut, professionals o personals, no hi van anar, però estan ben deSÍdits a anar a votar i aquell dia hi seran. Contra la veu d´un poble com el nostre, que fa tants anys que reivindica la llibertat i any rere any ho manifesta, no hi ha res a fer.
Penso moltes vegades en la meva companya de Reus que vaig tenir a Brussel·les el 2014, on cridava: «Ni un pas enrere!», doncs això és el què hem de fer i no ens arronsarem. Les amenaces, les imposicions, les prohibicions i el voler fer callar al poble que representes, no és bo per a ningú i menys per als qui ho practiquen, que segurament els va en contra.
El dia 11, quan vaig veure que gairebé tothom anava vestit del mateix color, llampant i fluorescent, vaig pensar que érem com els alumnes d´una escola amb la lliçó molt ben apresa i que teníem ben clara quina resposta havíem de posar a l´examen per aprovar i obrir les portes al curs de la Nostra Llibertat.
Visca Catalunya Lliure!
Ai, pobre Merlí!
Xavier Serra Besalú Girona
Quan començo a escriure aquest text ja hi ha més de 4.000 adhesions, en molt poc temps, a una petició per enviar a la Sra. Jou, de la nostra Generalitat (Consell Interuniversitari de Catalunya). Com la poden llegir? Posin a Google: «filosofia comuna change», i ja la tenen! Què ha fet ella? Doncs signar una cínica sentència de mort d´una assignatura que afavoreix el pensament crític i transversal. Ha de fer-se enrere, per males pràctiques i per què no sabem qui ho ha votat això. Ai, si Sòcrates, o si en Merlí (que torna el dilluns dia 18), aixequessin el cap! Quin disbarat!
Dos de cada tres preuniversitaris escolliu examinar-vos de Filosofia cada selectivitat: ara se´ls obliga, sí o sí, a fer Història. I, a més, sense cap raó vàlida: la carta és plena de despropòsits. ¿Què hi ha més competencial que «pensar», senyors d´aquest misteriós comitè del CIC?
També pot ser submissió a la LOMCE, però espero que no sigui això.
Doneu-nos suport, «amics peripatètics», joves i grans!
Un nou curs
eulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí
Molts de nosaltres hem començat un nou curs aquests dies: petits, grans, pares, professors, familiars..., tots estem implicats d´una manera o una altra. I és així que de seguida m´ha vingut a la memòria la coneguda pel·lícula i llibre, basats en fets reals, amb el títol de Camí a l´escola, on podíem veure o llegir com uns nens de Kènia, l´Índia, el Marroc i l´Argentina havien de fer un esforç molt gran per poder arribar a l´escola i estudiar; cosa que, en canvi, feien amb il·lusió, convenciment i ganes, mot difícil d´entreveure, si més no, entre nosaltres. I això perquè, malgrat les dificultats, per ells anar a l´escola era un regal i una oportunitat irrepetibles.
Començar l´escola, començar un nou curs, és un regal perquè s´obren les portes a tot un món nou amb cada curs que s´avança.
Cada etapa, cada cicle, dona accés a unes opcions que ajudarà el nostre alumnat a integrar-se a la societat. I un regal perquè les condicions són favorables si ho comparem tot amb tants i massa nens d´altres parts del món per als quals anar a l´escola els suposa una odissea diària, quan no un perill entre les armes.
