En els diaris d'unes dècades enrere hi havia una secció que portava per títol «Notes de societat». Secció que era molt llegida, com també ho eren les necrològiques i la llista del racionament en els anys anteriors al 1952, i sempre la dels premis de la Loteria Nacional, especialment en els referents als sorteigs de Nadal i del Nen. Les altres notícies, locals, nacionals i internacionals, es deixaven per a un segon repàs. I els articles d'opinió del diari local no es consideraven d'interès, ja que en tot cas es llegirien, amb més profit, a La Vanguardia, molt especialment en els anys d'abans de la guerra, quan les opinions de Gaziel, que era el pseudònim del guixolenc Agustí Calvet, eren rebudes com si es tractés d'un oracle. També un temps es llegien amb fruïció els articles de Wifredo Espina, publicats en El Correo Catalán, quan aquell diari havia deixat de ser el preferit dels antics carlistes i d'un sector del clergat. I en un temps també en la revista Destino, on entre altres d'interès, es trobaven les col·laboracions de Josep Pla. I els qui encara volien estar més informats buscaven les opinions ultrapirenenques de Le Monde, quan aquell ben informat periòdic es venia en els quioscs o quan havia entrat reservadament, per haver estat interceptat el conducte normal.
El contingut de la secció «Notes de Societat» era en certa manera un cabal de xafarderies. Les petites coses d'una ciutat petita, com ho era aleshores la nostra entranyable Girona. Petita i delicada, com la va qualificar amb gran encert en Jaume Ministral. Allí s'hi trobava aquella notícia familiar, de veïnatge, de curiositat. Notícies que només eren d'interès com podríem dir d'estar per casa. Les que no sortirien en els noticiaris generals, de la premsa estatal. Secció en la qual molts estaven il·lusionats per sortir-hi. I també molts llegien amb fruïció. Sortir a les «Notes de societat» era garantia de ser algú en l'àmbit gironí. Ser una persona destacada o gairebé una personalitat. O bé formar part d'una família de pro.
Llegint aquella secció ens assabentàvem que el jove tal i tal havia demanat la mà de la distingida i agraciada senyoreta tal i tal. Ell era fill del conegut i distingit metge, advocat o empresari tal i qual. Al cap d'un temps, uns mesos, o un any sortia una altra nota referida als mateixos personatges referent a la celebració del matrimoni. Hi constava també el nom del celebrant, dels testimonis i els nombrosos i distingits invitats, sense especificar els noms, a no ser que entre ells hi hagués un ministre, un governador o un alcalde. També es deia que el banquet de noces s'havia celebrat en un acreditat establiment hoteler de la ciutat o de l'entorn. Sense indicar el nom per evitar que la nota de societat es convertís en un anunci comercial. També se solia especificar que els acabats de casar havien sortit de viatge de noces a Mallorca, en un periple per les principals ciutats de la Península o per algun país estranger. Al cap d'un any aproximadament, podien sortir els mateixos protagonistes amb la feliç novetat del naixement del seu primer fill. Un robust nen o una formosa nena. Tant la mare com el nounat es trobaven en perfectes condicions. Novetat, que ja no ho era tant, que es podia repetir l'any següent, l'altre, l'altre, i en alguns casos fins a deu o dotze. Si es donava la casualitat que el primer nat arribés abans de passar nou mesos des del dia de noces, el periodista feia el distret i no hi havia nota de societat.
També era tema de «Notes de Societat» el que un jove, abans només un jove, més endavant també una jove, havien acabat una carrera universitària, amb notes brillants. O que havia llegit la seva tesi doctoral, cosa que en aquell temps només es podia fer a la Universitat de Madrid. O que l'afortunat o afortunada havien guanyat unes difícils oposicions, en competència amb centenars o milers d'aspirants a tan important lloc de treball.
També podíem llegir que tal o qual ciutadà, sempre molt distingit i respectable, estava malalt de certa consideració, desitjant-li un prompte i complet restabliment.
Un altre tema que podia interessar al lector era que la família tal amb les seves belles i agraciades filles s'havia traslladat a Sant Feliu de Guíxols, a Lloret o a Roses o a Camprodon o Puigcerdà, per passar unes setmanes o uns mesos de vacances. O que el reconegut senyor o la distingida o respectable senyora tal (no s'especificava l'edat perquè també devia ser respectable), s'havia traslladat una temporada a Caldes, a Santa Coloma o a Sant Hilari per prendre les aigües termals.
A vegades el periodista -o potser més aviat fos el linotipista- podia cometre un lapsus i sortir una notícia tergiversada, que produïa la diversió del lector i el disgust del protagonista. No recordo si era en el diari El Pirineo o en Los Sitios, llegírem, ho tradueixo al català: «Ha estat demanada la mà de la bella i distingida senyoreta tal i tal, pel galant jove tal i tal, fill de l'acreditat comerciant de la nostra ciutat, propietari dels magatzems tal i de la seva senyora».
Per aquells mateixos anys quaranta, es representava en el Teatre Municipal l'obra de José Mª Pemán titulada El divino impaciente. Els mateixos dies un jove advocat obria el seu despatx en el carrer de la Força. En la nota de premsa s'intercanviaren unes línies dels dos esdeveniments. I es pogué llegir: «L'advocat Tal i Tal,/ El divino impaciente/ ha obert el seu bufet...». Durant un temps, quan aquell lletrat arribava a l'Audiència, els que hi eren deien «Ja arriba el divino impaciente».
Uns anys més tard un jove gironí acabà la seva carrera a la Universitat de Barcelona. El periodista que redactà la Nota de Societat treballava en la mateixa entitat de l'Administració que el pare del recent llicenciat i els unia un cordial odi. La nota deia més o menys: «Gràcies a les influències paternes, el jove gironí, tal i tal, ha obtingut el títol de Llicenciat...». Casualment, el jove llicenciat es trobà amb el periodista al carrer de Fontanilles i, a causa d'aquella coincidència, el periodista hagué d'anar a can Solà de les voltes de la Rambla per fer-se unes ulleres noves.
La relliscada del periodista o de l'impressor també es podia produir en una necrològica. Com va ser el cas que després d'haver anunciat la greu malaltia d'una coneguda i apreciada senyora el diari anuncià, per error, el seu decés. Notícia que, amb tota sinceritat, el dia següent va desmentir, confessant l'error. Però pocs dies més tard la mort es va produir realment. Aleshores sortí la definitiva nota dient textualment: « Por fin ha fallecido...».
També el que podia cometre error era el censor de torn d'aquells ja depassats temps. Així en una ocasió va ser amonestat un periodista per haver posat una frase en català. La censurable i pecaminosa Nota de Societat acabava desitjant: « Ad multos annos».
