18 de setembre de 2017
18.09.2017

procediments constitucionals

18.09.2017 | 00:13

En els projectes de Constitució de la República catalana s'estableix clarament que la sobirania nacional pertany al poble de Catalunya. Enlloc es reconeix el dret d'autodeterminació per a una comarca o una regió de la futura Catalunya independent. Si volen, poden veure-ho a la xarxa buscant Constitució.Cat / Constituïm. Algun dels projectes anteriors reconeixia el dret a decidir per a la comarca de la Vall d'Aran, però aquest dret ha desaparegut de les versions més recents. És a dir, que cap comarca o ciutat de la Catalunya independent podrà celebrar un referèndum d'independència encara que dos milions de ciutadans es manifestin pels carrers. Això seria inconstitucional i el futur president de la República hauria de prohibir-ho.

Ho dic perquè aquests dies se sent sovint la mateixa invocació al diàleg. «Dialoguin, dialoguin», repeteixen els saberuts –avui en dia tots som saberuts–, igual que es repeteixen les maldestres metàfores del xoc de trens entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català. I també, naturalment, abunda la idea que tot es deu a la tossuderia antidemocràtica de Rajoy. «Si Rajoy volgués –diuen els suposats experts–, es podria organitzar un referèndum». I com sempre, s'afegeix l'afegitó: «No es va votar al Canadà? No es va votar a Escòcia? ¿I per què no podem votar nosaltres?».

Caldrà repetir-ho totes les vegades que calgui (i a aquest pas seran moltes): a Gran Bretanya no hi ha una Constitució en vigor que estableixi la sobirania nacional ni la indivisibilitat del territori. I al Canadà tampoc hi ha una Constitució pròpiament dita, sinó una amalgama de documents constitucionals que es remunten al 1867, de manera que enlloc es troba establerta la sobirania nacional canadenca ni la indivisibilitat del país. Per això es van poder celebrar dos referèndums al Quebec (la regió francòfona), el de 1980 i el de 1995, que van perdre per molt pocs vots els separatistes.

Per molt que vulgui, Rajoy no pot aprovar un referèndum d'independència. Ni podria fer-ho Pedro Sánchez. Ni tampoc Pablo Iglesias, cas que algun dia arribés a governar el país. No podria cap d'ells perquè, si ho fessin, s'estarien posant fora de la llei i el Tribunal Constitucional podria inhabilitar-los i multar-los i fins i tot ficar-los a la presó. Encara que no ens agradi sentir-ho, les coses són així.

Fa dos mesos, al juliol, va ser a Madrid Stéphane Dion, el polític canadenc que va impulsar la Llei de Claredat de l'any 2000 que establia els requisits per a una nova consulta pactada d'independència al Canadà. Quan Dion va ser a Espanya, tothom vivia ja pendent del debat del referèndum català, però la seva presència va passar completament desapercebuda. Ni va ser entrevistat a la televisió ni va participar en debats ni res de res, cosa que podria haver-nos aclarit una mica les coses, sobretot entre els nostres experts i saberuts que reclamen diàleg i que repeteixen que el pèrfid Rajoy té la culpa de tot. I és veritat que Rajoy té la culpa de moltes coses, però per descomptat no la té a l'hora d'impedir un referèndum il·legal.

Fa dos mesos, Stéphane Dion va dir unes coses molt interessants. Primer, va recordar que l'estrany no era que una Constitució –com l'espanyola– prohibís la divisió del seu territori, perquè això era el que feien totes les Constitucions del món occidental. L'excepcional –va afegir– són els casos del Canadà i Regne Unit, que poden autoritzar els referèndums perquè no consagren la indivisibilitat del territori en el seu ordenament constitucional. Després, Dion va dir una altra cosa molt interessant: que al Quebec hi havia cada vegada menys partidaris de la independència, sobretot perquè els joves no volien escollir entre una o altra identitat ni entre una o altra llengua, el francès o l'anglès. «Els joves no volen escollir entre dues identitats, volen tenir les dues identitats». Això va dir Dion. Però també va dir, i això no és menys important, que una Constitució perdia la seva legitimitat si restringia drets reivindicats per un nombre considerable de ciutadans. Es referia, és clar, al referèndum català. I Dion assegurava que aquest referèndum només es podria convocar si la negociació es duia a terme seguint tots els tràmits establerts per la Constitució espanyola. És a dir, que abans caldria reformar la Constitució, el que requereix una majoria de dos terços del Parlament i un referèndum d'aprovació de la reforma celebrat a tot el país. En tot. Ni més ni menys.

Sento la pesadesa d'aquest article, però hi ha coses que hauríem de saber abans de posar-nos a deixar anar alegrement la primera ximpleria que se'ns ocorri. Els independentistes catalans exigeixen a la resta del país el que ells mateixos no voldran concedir a ningú si algun dia són independents. Si volen referèndum, han de seguir els procediments constitucionals. Veuen l'entrellat de l'assumpte? Doncs això mateix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook