Espanya és una nació casada amb si mateixa, no sabem si per amor o per conveniència. Forma, ella sola, un matrimoni antic els cònjuges del qual, en sonar el despertador, intercanvien un grunyit en lloc de donar-se el bon dia. Espanya sol aixecar-se de mal humor, de vegades d'un humor de gossos, i en aquestes estem. Això de viure en parella amb un mateix pot semblar estrany, però conec diversos solters en aquesta situació. Teòricament, un dels avantatges d'estar sol és que no pots enfadar-te amb les manies de la teva parella, però a la pràctica hi ha qui s'enfada amb les pròpies.
- Ja he tornat a deixar-me oberta la tapa del vàter!
Si col·loquéssim una càmera a la casa d'un solter, ens sorprendrien les malediccions que deixa anar en veure el tub de la pasta de dents aixafat per la meitat, encara que l'hagi aixafat ell mateix. La convivència amb un mateix és molt difícil, has de ser tolerant amb singularitats de les quals no ets conscient del tot. I conèixer bé els teus gustos. No tothom coneix bé els seus gustos, entre altres coses perquè es troba millor en el disgust. El disgust protegeix del desencant.
- Em temo el pitjor.
Aquesta és la frase preferida del solter aparellat amb si mateix. Es fa malbé la nevera, per exemple.
-Em temo el pitjor -mormola entre dents.
El pitjor és que no tingui solució quan ni tan sols ha acabat de pagar-la. Espanya s'aixeca aquests dies tement-se el pitjor. No importa l'emissora de ràdio o de televisió que posis: tots els analistes es temen el pitjor. Al mercat de la salut, hi ha teràpies familiars per a un de sol perquè hi ha solters que al divan parlen per set. En canvi, algunes famílies nombroses emmudeixen davant del psicoanalista. Espanya ha estat psicoanalitzant-se tota la vida amb resultats més aviat pobres. Només cal veure que poc que li duren els períodes d'estabilitat. El problema és que Espanya no és una, són moltes, totes elles casades amb si mateixes, una mica abstretes i bastant fartes de les seves pròpies rareses.
O sigui, que ens temem el pitjor.
