La comparació més abusada, per ridiculitzar el partit de la màxima EUA-Corea del Nord, consisteix a recordar que el Producte Interior Brut del país asiàtic equival a la meitat de la quantitat que els americans inverteixen en les seves mascotes. Aquesta desproporció obliga a reflexionar sobre el tracte que els nord-coreans han de dispensar als seus magres animals de companyia, donat l'exigu pressupost de què disposen per atendre'ls. Quan Trump promet «destruir totalment Corea del Nord», el cost annex a l'aniquilació amb prou feines suposa un espaiament de l'atenció de perruqueria als gossos d'aigües californians.

L'abisme entre tots dos contendents implica que afirmar que els nord-americans volen tractar els nord-coreans com a gossos suposaria una exaltació. El gos nord-americà mitjà gaudeix de millors i més freqüents àpats que l'habitant de Pyongyang. Fins i tot Kim Jong-un viu pitjor que el caniche de Trump, batejat Patton en honor de l'heroi del president que també es va tornar boig. Els dissidents del país asiàtic creuen la frontera amb la Xina al crit de «vull viure en les condicions d'un gos de Nova York». No només costa trobar la glòria a obtenir en un enfrontament tan desigual, sinó que adjudicar-li al dictador asiàtic la condició de rival incorre en hipèrbole.

El pim pam pum o Kim Pam Trump nord-coreà es deu, doncs, al fet que, per al nord-americà, no hi ha enemic petit. Si pot orientar els míssils dels seus tuits cap a presentadors de la televisió matutina, no s'aturarà davant 'un insolent que posa en perill la correcta manutenció dels alsacians de Palm Beach. Sort que l'enfrontament entre Washington i Pyongyang comporta un risc d'apocalipsi nuclear. En cas contrari, seria una versió de sèrie B de l'Espanya-Catalunya. En canvi, el combat del dictador boig contra Kim Jong-un ofereix l'avantatge de la seva claredat, davant del laberint de l'Orient Mitjà. De fet, Pyongyang compta amb només dos països del seu costat, l'Iran i la Xina. Dos més que Trump.