A hores d´ara, tothom és més o menys conscient de la necessitat inexcusable de totes les empreses, amb independència de la seva dimensió, de disposar d´un programa de prevenció de delictes (Corporate Compliance). Han passat gairebé 7 anys des que l´any 2010 es va introduir la responsabilitat penal de les persones jurídiques en el Codi Penal, i posteriorment la reforma de 2015, va acabar de perfilar i matisar la necessitat de disposar d´un Pla de Prevenció de delictes.
La falta d´implementació del programa de Compliance pot comportar la responsabilitat penal i directa de la societat, amb independència de la persona física autora del delicte, que pot ser un administrador, un directiu i fins i tot un empleat o subordinat.
S´ha discutit molt en l´aspecte doctrinal sobre l´automatisme en l´aplicació d´aquesta nova responsabilitat penal de les societats. Segurament hauríem de diferenciar dues situacions: les empreses que han establert aquest pla de prevenció de delictes, i les empreses que simplement no han fet res o al menys no han implementat aquest sistema de manera formal.
És cert que hem vist cert automatisme en el segon supòsit, és a dir, es declara la responsabilitat penal de la persona física quan no ha fet absolutament res per evitar la comissió del delicte en el sí d´aquesta. Però el problema el trobem quan en dret penal fem servir terminologia ambigua, com que el sistema sigui «idoni» o «eficaç».
Tot i la novetat que representa tot plegat en el nostre dret, la jurisprudència, de mica en mica, va perfilant aquests conceptes per fugir d´aquesta ambigüitat que tant poc lliga amb les garanties pròpies del dret penal. Així el Tribunal Suprem exigeix l´acreditació d´un «defecte estructural en els mecanismes de prevenció exigibles a tota persona jurídica».
I serà a la fase d´instrucció quan les parts acusadores hauran d´acreditar l´existència clara d´indicis d´aquest defecte estructural, ja que en cas contrari això impossibilitarà la continuació del procediment, encara que sigui per l´anomenat principi d´intervenció mínima en el dret penal o evitar simplement la coneguda «pena de banqueta».
És encara aviat per poder parlar d´una jurisprudència consolidada. A més, de tant en tant ens trobem amb alguna sorpresa: una sentència dictada per l´Audiència Provincial de Pontevedra condemna una empresa pel delicte fiscal comès pel seu administrador únic, i aplica a l´empresa l´atenuant genèrica de dilacions indegudes. Fins aquí semblaria una notícia normal, però el problema és que aquesta atenuant no està prevista que pugui ser d´aplicació per les persones jurídiques, sinó només per a les persones físiques. I ara què? M´he quedat totalment fora de joc...
