Durant les últimes setmanes han passat moltes coses, més fins i tot de les que qualsevol analista del procés podia arribar a preveure. Hi ha hagut de tot, des de moments històrics (tot i que el qualificatiu s´ha utilitzat relativament poc: és la conseqüència d´abusar-ne durant tant temps) fins a la constatació, sempre dolorosa, que tots estem exposats a la barbàrie. Hi ha hagut, també, moltes emocions. Algunes de positives, genuïnes, de les que et fan sentir que formes part d´un col·lectiu capaç de moure muntanyes; d´altres de molt colpidores, fruit dels devastadors efectes de la violència o bé per la identificació amb el patiment aliè. El cas és que, dins d´aquesta amalgama de sentiments i percepcions, una de les grans víctimes ha estat l´humor. No em refereixo a aquell que es fa des dels mitjans o les xarxes, sinó el que es manifesta a l´esfera íntima. Ens hem quedat capcots, tristos. Riure, i més quan no hi ha motius aparents per fer-ho, és com un bàlsam, perquè ens torna més conscients del difícil paper de l´humor, i al mateix temps de la seva clamorosa necessitat. És un antídot contra les injustícies i la falta d´autocrítica. Hi ha coses que no tenen ni punyetera gràcia, però el pas del temps (un cop ens allunyem de determinats clixés moralitzants) ens regala una lucidesa que, en moments com els que vivim, resulta molt terapèutica. Aquestes darreres setmanes no han estat per a riure, però tota situació que es presta a subratllats dramàtics té el seu revers humorístic. És com allò de riure als funerals: quan passa és terrible, però les ganes de fer-ho alberguen un cert discurs sobre nosaltres i la nostra manera de combatre el dolor. Hi ha coses que mai no s´haurien d´haver viscut, hi ha tensions que mai no s´haurien de reproduir. Però, al final, sempre hem de tornar a riure. Perquè més enllà de les idees dels uns i dels altres, quan ens arribi el crepuscle recordarem molt més el riure, el propi i l´aliè, que cap altra cosa.
