Artur Mas, octubre de 2009, en una entrevista al Diari de Girona: «Fora de la Unió Europea és implantejable (la independència). Seria un suïcidi. No cal ni plantejar-ho». Amadeu Altafaj, en un sopar a El Vol amb els organitzadors de la Jornada d´Economia i Coneixement el novembre de 2014 on participava com a ponent l´endemà: «Europa no acceptarà mai la independència de Catalunya. La Unió Europea és un club d´Estats».

Altafaj era aleshores cap de gabinet del vicepresident de la UE, Olli Rehn. Uns mesos després seria nomenat delegat de la Generalitat a Brussel·les. El procés esgota els seus últims dies. No sé què respondrà Puigdemont al requeriment del Govern espanyol, però estic convençut que no es farà enrere. Em decanto per una resposta ambigua que implícitament doni a entendre que Catalunya s´ha convertit en un Estat.

Puigdemont és conscient que pot ser inhabilitat, embargat o empresonat. No li preocupa. Vol figurar als llibres d´història al costat dels Pau Claris, Francesc Macià i Lluís Companys, que també van proclamar efímeres secessions. López de Lerma, que el coneix bé, explica que és la persona més tossuda que ha conegut mai. Sap també que l´Estat, amb l´aquiescència tàcita de la Unió Europea, serà implacable, i que qualsevol mesura pot generar tensió, dies de vaga, més fugides d´empreses, etcètera. Podem intuir com acabarà políticament el procés, però no la seva repercussió social, ni les ferides que deixarà.

L´equip d´Exteriors de la Generalitat ha treballat intensament per sumar complicitats i, en moltes facetes, ha anat unes quantes passes per davant del Govern espanyol. Les càrregues policials de l´1-O van multiplicar les simpaties per Catalu­nya, però tot això són focs d´encenalls al costat del poder (democràtic) dels Estats. També els grecs tenien les simpaties de l´opinió pública europea i Tsipras va passar per l´adreçador després d´haver convocat i guanyat per golejada un referèndum legal.

El referèndum català, il·legal, sense garanties i amb una participació quasi exclusiva dels partidaris de la independència, no l´avala, ni l´avalarà, cap país occidental. El suport de Sala-Martín i Jordi Graupera, des dels Estats Units, no és suficient. Puigdemont i el seu govern saben que no poden esperar res de la Unió Europea per a la seva causa. Ni mediació, paraula de moda a TV3 els últims dies. Macron ha sigut el més clar. Juncker també ha aparcat l´ambigüitat. I quan Europa parla de diàleg vol dir que l´única negociació possible és dins del marc constitucional. Res més. Pot resultar dur per a molts, però aquesta és la crua realitat.

Arribats a aquest carreró sense sortida, el més honest seria dir: «Fins aquí hem pogut arribar. Estem sols. Anar més enllà seria caure pel precipici», però no veig ningú capaç de tenir aquest moment de lucidesa.