Des de la més absoluta llibertat que he tingut des de fa 40 anys per pensar, escriure, llegir, parlar, treballar i estimar en la llengua que he volgut en cada moment i sense cap cadena, avui escric que no vull triar.
No vull triar entre Espanya i Catalunya. No vull triar entre Can Xifra de Cartellà i Casa García de Murchante, entre El Celler de Can Roca i l’Akelarre, entre el Majestic de Barcelona i el Wellington de Madrid, entre la Salve Rociera i el Virolai, entre Posseït de Gabriel Ferrater i l’Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernández.
No vull triar entre Lluís Llach i Joan Manuel Serrat. No vull triar entre les cançons canalles d’Albert Pla i les lletres golfes de Joaquín Sabina. No vull triar entre la ploma de Javier Cercas i la d’Antoni Puigvert. No vull triar entre la Colometa de Mercè Rodoreda i el Pijoaparte de Juan Marsé. No vull triar entre l’amor al meu amic Miguel de Zamora i l’estimació a en Pere de Setcases. No vull triar entre els castellers de les Fires de Girona i les sevillanes de la Feria d’Abril. No vull triar entre el rebujito que preparava en Lucas a Sevilla i la sangria que preparava el meu pare a l’estiu. No vull triar entre el record de les nits del dijous amb els meus amics de tota la vida i les juergas a Toledo fent la mili amb els meus amics d’aquella vida. No vull triar entre Madrid i Barcelona, ni tampoc entre Donostia i la Corunya.
No vull triar entre el cosí Albert o el primo Jesús, ni entre l’Eneko i l’Anna, ni entre el Paco i el seu marit Oriol, ni tampoc entre el meu amic Adolfo i el meu amic Benet. No vull triar entre la meva infantesa feliç a Santa Cristina d’Aro i la infantesa, també feliç, de la Isabel a Tudela.
No vull triar entre estimar-vos i quereros, ni entre un petó i un beso.
I, sobretot, no vull triar perquè mai m’he sentit presoner de res i fins avui, uns i altres, d’aquí i d’allà, l’única cosa que m’han robat, si de cas, ha estat el cor.
I com que no vull triar només vull aclarir, a qui correspongui, que no us en sortireu: amb mi no hi compteu. No vull triar.
