La meva dona té una germana que es va casar amb un valencià. Es diu Pau i és de Bétera. Després de voltar, de viure i treballar a Barcelona, a Palma i a Perpinyà, la parella va decidir establir-se, amb els seus dos fills, a la ciutat de València. Llegeixen llibres, treballen, són muixeranguers tots quatre.
El dia 30 de setembre van venir a casa nostra, a Barcelona. No es volien perdre el referèndum de l´endemà. En qualitat de membre del Comitè de Defensa del Referèndum del meu barri, jo passava la nit a la nostra escola, un punt de votació. I de matinada ja vaig rebre un missatge d´en Pau, que volia venir.
Clarejava i plovia. Vam enraonar. En Pau tenia curiositat per tot el que passava, i no corria precisament desinformat. Cap a les 7 del matí jo volia anar a casa, per dutxar-me, i el vaig acompanyar a l´escola Ramon Llull, un altre dels col·legis electorals. S´hi va quedar, per prendre el pols de la jornada.
Hi vaig tornar que començava la càrrega. Un grup de policies va saltar la tanca de l´escola, flanquejat per la gent que la defensava i que corria al seu costat. En Pau era un dels que volia impedir que entressin. Recordin que va ser una de les càrregues més esgarrifoses, perquè va ser una de les primeres, i per la contundència (l´home ferit a l´ull per una pilota de goma). En Pau no es va moure d´allí, fins que els esbirros de l´Estat no van anar-se´n.
Hores després el vaig fer entrar al nostre col·legi. Que veiés el dispositiu, la tensió, els informàtics audaços, la musculatura de l´anonimat, la tercera edat dempeus, la sensatesa de la joventut, els mitjans internacionals i, finalment, la victòria de tanta gent. A mitja tarda, després de dinar amb les criatures, ens vam acomiadar de la nostra família valenciana.
Des de l´1 d´octubre que van sortint vídeos sobre la violència policial. A més a més s´hi han sumat els vídeos sobre la violència de l´extrema dreta. Primer durant la manifestació unionista del 8 d´octubre a Barcelona, i després durant el 9 d´octubre, la Diada Nacional del País Valencià. En aquest segon cas, les imatges de feixistes apallissant gent pacífica, sota la mirada i els cossos immòbils de la policia, tot plegat va ser un escàndol.
Malgrat que cada terra fa sa guerra -diu la parèmia, referint-se als costums-, en Pau va venir a trencar-se la cara pel referèndum català. Els podrà semblar bé o malament. Els farà més o menys fred, però posaria la mà al foc que aquesta petita història no els ha desagradat del tot.
Al País Valencià muntes una concentració per enarborar la cultura pròpia, per denunciar el corc de la corrupció, i de passada aprofites per demanar quatre millores, i els nazis t´obren el cap. Vist això, si la corretja de transmissió entre Catalunya i el País Valencià la conformen gent com en Pau, a l´horitzó s´albira un altre referèndum d´autodeterminació. Força gent d´aquí dalt també baixarem, perquè tenim memòria de quan pugen els valencians.
