Es difícil aconseguir la independència, aquí i a tot arreu, quan només es té la majoria del Parlament, però no més vots que els altres i no et dona suport, almenys, la meitat del cens i, a sobre, no t'avala cap amic poderós. Kosovo és independent perquè els americans van col·locar-hi una falca militar al ventre balcànic, sempre propens a aerofàgies i fenòmens explosius i amb una Sèrbia enamorada de Rússia. Israel és un estat poderós (que a més es permet engolir terres alienes) perquè el va apadrinar l'imperi sortint (Gran Bretanya) i l'entrant (Estats Units). Però la loteria és així i una mica atabalat sí que ha estat Carles Puigdemont.
Als que portem el gentilici d'espanyol amb un orgull compatible amb el sentit crític (que és el contrari d'una processó de flagel·lants i altres formes de denigrar), ens ho han posat una mica difícil. M'agrada el meu país, hi estic a gust, he vingut al món de vacances (com el gran poeta català Josep Carner) i espero que no em fotin la migdiada, no m'he pres la pastilla. Però a certes edats la candidesa és com els destil·lats: no està prohibida, però s'ha de prendre en petites dosis. Es veu que jo en vaig prendre massa i l'espant s'ha apoderat de mi en contemplar certes fornades de patriotes amb les neurones tan arrasades com el seu crani pelat. Carn de gimnàs impregnada de cervesa, sofà i futbol i no hi ha res més trist en el firmament que un capellà prim o un legionari gras. Si això és ser espanyol, posin-me en la nòmina de Jean Paul Gaultier.
Paciència. L'espanyolitat va ser segrestada per Franco i l'administrava com si fos una substància eucarística: és curiós, però si no te la prenies com prescrivia la superioritat, era quan t'enduies l'hòstia, amb perdó. Depurar aquest impuls atapeït i casernari en alguna cosa semblant a una pulsió civilitzada, costarà força. Haurem d'esperar, també Catalunya, i caminar i veure, omplir la nevera i el celler i tenir cura de la nostra gent. I que cada puta fili i mengem.
