L'intercanvi de cartes ahir entre Carles Puigdemont i Mariano Rajoy no sembla que ajudi gens a solucionar el conflicte que avui es viu a casa nostra. El primer continua en el marc d'una ambigüitat molt meditada pels seus assessors i el segon no es mou ni un mil·límetre d'un discurs que practica des de fa mesos.

I ara què? Aquesta és la pregunta que es formulen molts ciutadans davant la crisi d'aquesta manera de fer política. Ni uns ni els altres volen baixar del burro, mentre Catalunya continua immersa en la incertesa i en una paràlisi institucional que no porta enlloc.

La carta de Puigdemont sembla més dirigida a la comunitat internacional que no pas al Govern espanyol. Busca en tot moment cridar l'atenció d'una Unió Europea que veu amb preocupació els darrers esdeveniments viscuts. La violència televisada el dia 1-O ha donat oxigen als predicadors catalans a l'exterior i els europeus no entenen com pot ser en el segle XXI encara s'hagi de reprimir el poble amb la força. Però d'altra banda, cap estat dona validesa als resultats d'un referèndum que no va complir les mínimes normes democràtiques que caldria exigir en una consulta d'aquestes característiques. No hi ha dubte que la fugida de La Caixa i del Banc de Sabadell a València i Alacant, respectivament, ha significat un abans i un després en el procés. El diner és poruc i la incertesa i la manca de seguretat jurídica han minvat molt les possibilitats de Puigdemont en un dels moments més decisius de tota aquesta aventura que molts han titllat de surrealista.

El sentiment independentista de molts ciutadans no desapareixerà amb repressió. I la possible aplicació de l'article 155 pot suposar una colla de manifestacions i aturades que no portaran res de bo. Faria bé Rajoy i els seus d'avaluar tots els pros i contres abans de prendre una mesura d'aquestes característiques que pot ser aprofitada per sectors radicals de la societat catalana per encetar una sèrie d'aldarulls als carrers i places de Catalunya que se sap com comencen, però es desconeix com poden acabar.

D'altra banda, el tàndem Puigdemont- Junqueras hauria de reflexionar a fons i adonar-se que avui el camí emprès cap a la independència és impossible. A Catalunya no és majoritari, Europa no hi dona suport i no es poden continuar incomplint les lleis. La sessió parlamentària del setembre on es varen aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat no fou gens edificant i era pròpia d'un país sense tarannà democràtic.

Venen dies complicats i cal fer crides al seny. Ningú no podia pensar que fer un pols a l'Estat d'aquestes característiques es podria acabar amb un repartiment de clavells i clavellines. S'ha arribat al final del carrer i només hi ha dues vies possibles: la revolució que busca la CUP o cercar una sortida digna a la problemàtica.

Soc dels que refuso completament la primera opció. Una revolució porta a la violència i no es pot comparar Catalunya amb Eslovènia i molt menys amb Kosovo. Si algú té temptació de portar el conflicte al carrer, caldria que s'ho pensés molt bé, perquè les conseqüències poden ser fatals.

Una sortida digna demana la implicació d'algunes persones de prestigi a Catalunya i Espanya que fins avui han restat al marge de la problemàtica. No hi pot haver guanyadors ni vençuts i el tàndem Rajoy- Sánchez saben que la reivindicació de més autogovern s'ha de contestar amb concessions polítiques que situïn Catalunya en un lloc on tothom es pugui sentir còmode. L'empresa no és fàcil, però tothom haurà d'aportar un gra de sorra en aquest moment històric. Si algú pensa que fent mal als catalans, en sortirà guanyador va molt equivocat. O si no, el temps ho dirà.