18 de octubre de 2017
18.10.2017

La UE i les multinacionals

18.10.2017 | 00:21

Regna a Catalunya una decepció general respecte a la Unió Europea, per la seva inhibició davant del procés i la seva identificació amb el Govern espanyol. Potser una mirada als orígens ens aclarirà l'afer.

La idea d'una Europa Unida va sorgir, després de la Segona Guerra Mundial, entre els sectors més lúcids de França i d'Alemanya, desitjosos d'evitar en el futur una nova «guerra civil europea». Dos grans projectes rivalitzaven aleshores en l'europeisme. Un era el cristià, o més exactament democratacristià, que apel·lava a les arrels cristianes de tots els pobles d'Europa. En aquella postguerra els partits democratacristians eren potents a tot Europa: recordem Konrad Adenauer, Alcide De Gasperi, Jean Monnet i Robert Schuman.

L'altre projecte era el socialista, que propugnava una Europa dels obrers, amb un mercat del treball europeu amb lliure circulació, sindicació i contractació dels treballadors. L'encapçalava el belga Henri Paul Spaak (pare de l'actriu Catherine Spaak, més coneguda com a Catherine Deneuve) i l'alemany Walter Hallstein, que seria el primer president de la Comissió Europea. Ja abans de la Primera Guerra Mundial, els socialistes, com el francès Jean Jaurès, sostenien que les guerres es feien pels interessos dels capitalistes, que feien servir de carn de canó els obrers de tots els països, i creien que si la Internacional Socialista declarava la vaga general faria impossible la guerra. Però quan el 1914 va esclatar el conflicte, els obrers de cada país van reaccionar com a patriotes més que com a obrers. L'austríac (per bé que nascut a Praga) Karl Kautski deia amargament el 1915, en plena matança europea: «En temps de guerra tots es tornen nacionalistes; la Internacional és per a temps de pau».

Pius XII, un Papa polític, visceralment anticomunista, que a les eleccions italianes secundava amb totes les seves forces la democràcia cristiana contra el partit comunista, promovia també l'Europa cristiana. Es parla sovint de l'emperador Carlemany com a Europae pater (a més de ser pare d'Andorra), però Pius XII, per reivindicar les arrels cristianes, va donar aquest títol a sant Benet, per l'influx que els monestirs benedictins havien donat a la cultura europea, basada en el cristianisme, fins a crear la «Cristiandat» (denominació que més tard prendria uns accents involucionistes). Aleshores, a Espanya, l'europeisme era malvist, però l'abat Escarré va fer esculpir a l'extrem esquerre de la façana de Montserrat un relleu de sant Benet amb la inscripció «Europae pater», i a l'extrem de la dreta un sant Jordi amb la famosa frase, atribuïda a Torras i Bages, «Catalunya serà cristiana o no serà»; al mig, Pius XII proclamant el dogma de l'Assumpta amb la inscripció: «O felix Roma, magistra veritatis». Pau VI, el 1964, va declarar sant Benet patró d'Europa, denominació més litúrgica i menys política.

Finalment, quan el 1958 es va constituir la Comunitat Econòmica Europea, esdevinguda el 1993 Unió Europea, pensant que la interdependència econòmica estrenyeria els lligams entre els estats, l'Europa resultant no ha estat ni la dels pobles d'arrels cristianes ni l'Europa dels obrers, sinó la dels estats controlats per les multinacionals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit