El títol d'avui és el nom d'una publicació del Grupo 16, fa 32 anys. La publicació era dintre la col·lecció Cuadernos historia 16, especialitzada a tractar grans temes propers; varen fer un centenar d'obres de gran èxit editorial. La publicació Así nació Cataluña era de tres autors, tots professors d'història medieval : José M. Salrach, de la Universitat de Barcelona; Pierre Bonnasassie, de la Universitat de Tolosa; Michel Zimmermann, de la Universitat de París I.

La crònica universal ve a ser l'exercici de la ment per narrar ordenadament i verídica els fets memorables que marquen, doncs, la història. Tota una ciència que no estaria a l'abast de la majoria silenciosa si no fos pel treball dels historiadors que esmercen investigació i estudi per explicar-nos les realitats. Pedagogia, és a dir voluntat de fer-se entendre, presideix la publicació que comentem.

José M.Salrach explica l'evolució de la Marca Hispànica a Catalunya. Temps de lluites, resistències, fronteres incertes. Marca Hispànica era la zona geogràfica, frontera amb Hispania, organitzada per a la defensa, i amb uns comtats que tenien funcions judicials, polítiques i militars, perquè calia defensar-se de tothom, per exemple dels qui venien dels emirats invasors. Les classes socials, senyors i pagesos, s'anaven perfilant, consolidant, i barallant-se també. Els castells de defensa augmentaven. Sobresortíen uns noms propis lligats per sempre a la història del país. Conclou així l'historiador Salrach: «La llengua i una llarga etapa d'homogeneïtat social són primers elements a considerar per comprendre com al nord-est peninsular es va formar un sentiment d'identitat col·lectiva o consciència de grup».

El segon estudi és de Pierre Bonnassie. Diu que el naixement de la ciutat de Barcelona porta data concreta: Almanzor va destruir i cremar el primer nucli urbà de Barcelona l'any 985, i després la ciutadania es posa a reconstruir i renéixer, «aprèn a valer-se per si mateixa.» Al poble li augmenta l'autoestima, tots els poders s'enforteixen. També hi ha guerres, revolucions, el feudalisme no és cap model de drets humans, rics i pobres accentuen les seves condicions, i l'Església -quan pot- intervé i amoroseix els encontres, porta pau, un ingredient que s'insereix a l'ànima catalana. L'historiador certifica que al segle XII aquest territori ja es diu Catalunya.

El tercer dels autors del llibre, Michel Zimmermann, comença el seu treball amb un relat que ens afecta: «L'any 785 els gironins entreguen la seva ciutat al rei Carles; el fill d'aquest, Lluís, allibera Barcelona del domini sarracè, l'any 801».

I és en aquest començament del segle IX quan els monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll comencen d'escriure -escriure- la crònica de tots els fets, allò que es diu amb tota propietat Història de Catalunya. Mai es deixaran les tensions, febleses i consistències de les polítiques de formació de la nacionalitat, com sempre ha succeït a tot el món, però sempre hi haurà un esperit, una voluntat d'afermar-se als orígens, una voluntat de ser, fer arrels pròpies que pertanyen. L'historiador certifica que en aquella formació de la nacionalitat «dos prínceps, el Papa de Roma i el rei dels francs vetllen pel destí de Catalunya». Ho diu referint-se a l'any 950, quan els abats i bisbes catalans acompanyats dels comtes de Catalunya anaven allà on fos a gestionar i pactar drets que eren primeres pedres edificants de les identitats d'aquesta nació.

El llibre aquí comentat avui es va editar a Madrid l'any 1985. Ha passat molta aigua per sota els ponts.