Cartes

Anna M. Guillén girona

Aquest pont del Pilar un grup format per persones amb discapacitat (entre els quals em trobo) acompanyats per amics i familiars l´hem passat a Port Aventura perquè, encara què ja hi havíem estat en altres ocasions, volíem visitar la novetat: Ferrari Land.

En arribar vam començar per entrar a un dels dos simuladors que hi ha i que tenen l´adhesiu d´accessible en part, no se´ns va presentar cap problema per accedir-hi, ningú ens va exigir res ni va qüestionar la nostra decisió, la qual cosa ens va agradar molt perquè (que jo sàpiga) els ­nostres problemes de mobilitat no estan relacionats amb la nostra capacitat de decidir. Amb molta ajuda dels nostres acompanyants (perquè els seients estan a uns bons 20 cm del terra) que ens van acomodar en el lloc indicat, vam gaudir de l´experiència d´estar en un fórmula 1. Prova superada.

Després vam estar voltant pel parc i a una de les atraccions a la qual volia pujar un company (qui utilitza cadira de rodes elèctrica) li van exigir que ensenyés la polsera que l´identificava com a persona amb problemes de mobilitat. Aquesta mesura de la polsera l´entenem perquè nosaltres tenim el privilegi de no fer cues, i per això allà fan el que sigui, el que no podem entendre és per què no n´hi ha un cartell que t´informi a l´entrada del parc i així t´estalvies el passeig fins a l´oficina d´atenció al client que hi ha a l´entrada. Tampoc entenem per què a uns llocs te la demanen i a altres no.

El que realment ens va indignar va ser que quan vam voler entrar al segon simulador, que té la mateixa etiqueta d´accessible en part que el primer, la decisió totalment arbitrària d´una encarregada ens ho va impedir, a més, anant al grup 4 cadires elèctriquies, va escollir a ull una d´elles per entrar-hi, suposo que li devia semblar la menys afectada (i no portava polsera). Òbviament no vam entrar ningú.

L´únic que demano (o més bé, demanem) és que hi hagi unificació de criteris, que una decisió d´un encarregat intransigent no t´espatlli el dia.

Bons companys

de camí

M. Carme Haro Roca banyoles

Tothom que té fills o nets sap que s´ajunta el sentiment de profunda estimació i un altre de voler deixar una petjada moral, per encaminar-los en un camí que no sigui equivocat.

En aquests dies difícils i de reflexió per a l´ésser humà, per poc responsable que sigui, s´arriba a la conclusió que el respecte i el criteri objectiu són dos bons companys de camí al llarg del curs de la vida. Respecte, per poder escoltar, no sentir, les idees d´altres persones que no coincideixen amb les teves. I criteri, sobretot, per poder desgranar el gra de la palla, per saber interpretar entre línies, per tant, per qüestionar davant qualsevol fet important.

D´aquesta manera, la persona pot sentir la satisfacció moral d´haver escollit un camí amb tot el coneixement de causa.

Espantalls

Jaume Paradeda Pla Riudarenes

Els espantalls ho són mentre no se n´ha descobert la trampa, una vegada descoberta, deixen de ser-ho. La fuga d´empreses és un espantall. La Caixa, Banc Sabadell, Abertis, Agbar, etcètera, etcètera, encara són aquí. Les torres de la Caixa a la Diagonal encara hi són, també els treballadors, i això ha passat amb totes les altres empreses que han desplaçat la seva seu (un treballador una taula i dues cadires) fora de Catalunya, amb la finalitat de mantenir els privilegis que la Unió Europea els ofereix. Un cop alliberada Catalu­nya, el treballador, la taula i les cadires tornaran cap a casa, ja ho veureu. Pel que fa a la UE, covardament està sotmesa a la voluntat d´aquestes grans empreses i tan poc li importa Catalunya i el seu procés com els cops de porra que ens han fotut els grisos i la Guàrdia Civil. Però tot aquest lobby d´empreses, a la UE i al Govern espanyol sí que els treu la son. Ho hem notat amb l´aturada o vaga general, i per aquí és per on podem fer forat. No som uns derrotats! Som gent pacífica que reclamem els nostres drets, la nostra dignitat i respecte per les nostres institucions. Fem costat al president Puigdemont i a tot el seu govern, així com a tots els investigats injustament. Segur que per complir el nostre mandat ho estan passant molt malament. No seria just arronsar-nos i donar-los l´esquena. Ànims, que ho tenim a tocar!

Ja ho deia l´Espriu

ÀNGELA FERRER I MATÓ girona

El nostre gran poeta proposat en diverses ocasions com a premi Nobel ja escrivia sobre Espanya (Sepharad en els seus poemes) i l´encertava de ple. I mira que fa temps. L´agonia de Catalunya ve de llarg.

Veiem el que escrivia: «Recorda sempre això, Sepharad/Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/i mira de comprendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills./Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats/i l´aire passi com una estesa mà/suau i molt benigna damunt els amples camps./Que Sepharad visqui eternament/en l´ordre i en la pau, en el treball/en la difícil i merescuda /llibertat».

Llegint el poema no calen més mots, Sepharad (Espanya) és qui trenca els ponts del diàleg, no sap ni vol dialogar. No comprèn el nostre poble ni el comprendrà mai. És parlar amb una roca que a més aixafa qui vol dialogar.

Però la vida és plena de sorpreses i algun dia aquesta roca s´esmicolarà i podrem gaudir de la nostra merescuda llibertat. No pot ser que tanta gent de mala fe i prepotent pugui fer les seves malifetes tant de temps. Quelcom inesperat ens donarà la raó perquè la tenim i tots aquests que ara gallegen i ens aixafen amb la seva força bruta trobaran el que es mereixen. Acabo amb una dita catalana que corrobora els meus mots: Déu té un bastó que pega i no fa remor.