No és per amargar el cap de setmana; però gràcies a l'il·lusionisme d'uns i la manca de previsió dels altres, Catalunya tardarà molt temps a recuperar tres coses: els lligams socials, el prestigi i l'economia. La recessió és a la cantonada. Cada dia que passa, les notícies procedents de sectors molt diversos són pitjors: des de turisme fins a consum bàsic. Resulta ridícul que des de la Generalitat passin xifres de com estava l'economia abans d'agost. Els resultats del passat no garanteixen res. És clar que hi ha persones que això els importa una bleda. Estan disposats a sacrificar el seu bonus anual o una caiguda de la seva facturació si poden assolir l'objectiu desitjat. Tot és admirable. Fins i tot aspirar a quedar-se sense res a canvi d'una bandera. El problema és quan volen enxampar tothom. També és admirable i trista la decisió que gent molt angoixada s'està fent: marxar, ja que consideren que no hi ha solució. Volen viure en un lloc on no ens passem tot el dia mirant el melic i pensant que bonics som. També he conegut persones que consideren que ara no és el moment de baixar del vaixell, que s'ha de fer tot el possible per redreçar-lo, i fer-ho al més ràpid possible. Si ens allarguem massa en l'actual situació, més difícil serà després aixecar el cap. És necessària la convocatòria immediata de noves eleccions a Catalunya i que els números parlin de debò. Tant la DUI formal, després de descobrir que tot era informal, com l'aplicació del 155, ens portarà a un atzucac de conseqüències imprevisibles. Mentre queda temps, hi ha esperança. En els moments complexos és on haurien de sortir els lideratges sensats, capaços de dir: fins aquí hem arribat, prou. Fer el bé no costa res.