Davant la tomba de Companys, Puigdemont acusà el govern Rajoy de banalitzar el seu afusellament. Després de 40 anys de democràcia, sona estrany fer aquest retret al darrer govern espanyol quan CiU ha estat tantes vegades decisiva a Madrid i Jordi Pujol ha fet i desfet a Espanya. Durant molts anys, els homenatges a Companys han estat poc freqüentats.
El que crida més l'atenció, però, és la paraula triada: banalització. Puigdemont no la fa servir mai. I té la seva lògica. Banalització serveix a Hannah Arendt per descriure com presenten els totalitaris les seves polítiques per anestesiar i manipular les consciències dels seus servidors i ciutadans. Com Convergència i ERC amb el «procés». Conquerir la independència seria una festa indolora i alegre. Un aplec. Les empreses no se n'anirien, hi hauria bufetades per venir a Catalunya. La riquesa seria incommensurable. Pacifistes de cor, però s'organitza i s'anima a desobeir les lleis, obstruir la justícia i resistir a l'autoritat. Quan uns fatxes fan escrache a Oltra, és una amenaça intolerable; quan el convoquen ells contra un alcalde, la policia o l' Albiol, és exercici de la llibertat d'expressió i manifestació. Va de democràcia, diuen, i es deroguen, sense quòrum, sense discussió i sense vot popular la Constitució i l'Estatut d'una tacada el 7 de setembre, instal·lant les institucions catalanes al llimbs. El Parlament es tanca i s'ignoren els drets dels diputats, legítims representants dels ciutadans. Parleu de diàleg però sols voleu parlar d'independència o d'autodeterminació. Parleu de poble i sols parleu dels vostres. Heu renunciat a representar la totalitat dels ciutadans de Catalunya. La meitat són súbdits, sols serveixen per pagar impostos sense cap dret ni visibilitat...
Ara, però, ja no és hora ni de mirar el passat ni de retrets. Prou n'hi ha. Mireu el futur. Feu el favor d'arruïnar els presagis que sols guanyeu temps, que com més malament, millor. Sigueu patriotes. Poseu, per davant el benestar de la ciutadania i preservar l'autogovern. Encara és temps per parlar, desinflar i trobar la millor sortida. Sense humiliacions. Sense arrogància. Perquè us toca fer un pas decidit de distensió per evitar el fracàs i la derrota als quals porteu Catalunya.
