Així mateix me rodejaren a mi les maledicències al veure'm abandonat, pobre i alacaigut per la desgràcia, i creixien i verdejaven, o millor hi negrejaven, com si una mà oculta les regàs i fes prendre ufana. No era una mà sola, sinó moltes les que cultivaven al meu entorn aqueixes plantes de l'infern, com se cuiden los arbres de fruita exquisida. I per engreixar-les bé hi vessava algú la immundícia de la seva ànima». És un fragment de l'article Los bocins de la serp, del gran poeta i escriptor Jacint Verdaguer (1845-1902), del 17 d'agost de 1897, que va escriure per defensar-se d'unes acusacions desproporcionades i denunciar la seva compromesa situació, i que forma part d'una sèrie d'articles recollits en el llibre En defensa pròpia (1895), el clam d'un home ferit en el seu jo més profund. La seva autodefensa de forma clara i contundent.
Així és com ens sentim aquests dies. En defensa pròpia. Més enllà de les idees que cadascú pugui defensar, del model de país en què cregui, més enllà de les emocions i l'exaltació o el convenciment, ens cal reflexió, serenitat i intel·ligència en aquests dies tan difícils i en els que vindran. La intervenció de la Generalitat conquerida al 1977, amb sang, suor i llàgrimes, obre un nova etapa històrica i en clou una altra: la de la transició política que va començar amb les eleccions democràtiques del 1977 després de quaranta anys de dictadura. La manifestació de dissabte passat a Barcelona pel motiu que tots coneixem, i després de saber-se la notícia de la imminent i severa aplicació de l'article 155, va culminar, encara més, en un crit unànime en defensa de la democràcia i de les institucions del nostre país. En defensa pròpia.
El que ha quedat en evidència aquests darrers dies sobretot, és que les mentides i les calúmnies - aqueixes plantes de l'infern- sobre la realitat de la societat catalana han unit en un sol clam gent molt diversa, independentistes i no independentistes, en la defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Alguns que es diuen polítics han vessat la immundícia de la seva ànima atiant un foc que se'ls ha girat en contra. I qui juga amb foc es crema. Per la part que em toca, ja n'hi ha prou dels atacs brutals i incendiaris contra l'ensenyament públic català, un món que conec molt bé i al qual he servit amb vocació i passió al llarg de gairebé 34 anys repartits entre Barcelona i Girona. Ja n'hi ha prou de tant menysteniment i tanta desvergonya. De tanta ignorància elevada a categoria de declaració rigorosa amb premeditació i traïdoria. Los bocins de la serp.
Escric aquest article diumenge al vespre, abans de la reunió que s'haurà celebrat aquest dilluns al Parlament. Reflexió, serenitat i intel·ligència. Decisions difícils en temps difícils. També ens cal, però, prendre una certa distància, calmar els ànims i evitar la crispació. Silenci. Reconduir la vida del dia a dia. La pròpia per damunt de tot. Escoltar i escoltar-nos. Saber-se envoltat de persones que saben posar les coses en el lloc just i adequat. Les prioritats de la vida. El caliu d'una mirada. Una bona i tranquil·la conversa, pensem com pensem. Que surti el sol per on vulgui però que surti. I que puguem sentir la seva escalfor. En defensa pròpia.
