Ja fa 2.500 anys Aristòtil, que va establir les diferents formes de govern, va fixar també les corresponents degeneracions d'aquestes, i en el cas de la democràcia va considerar que la seva perversió era la demagògia, quan unes preteses majories, convençudes de la seva prepotència i fortalesa, atropellen les restants minories, trepitjant els seus drets, entre ells l'expressió discordant d'aquest aclaparador dictat demagògic que vol erigir-se en l'única veritat.

És cert que les formes i les garanties són importants en l'expressió de la democràcia i arran de les primeres eleccions en la democràcia recobrada espanyola, al juny de 1977, vaig escriure que «es vol confondre la democràcia -protagonisme conscient del poble-, pel mer mecanisme del sufragi, que és un instrument d'aquella, i que resulta inadequat si no es donen les condicions prèvies de serenitat, consciència dels problemes, expressió lliure i organització de les forces socials ». Aquest guirigall de tumults i odis que els últims temps a Catalunya han expressat un ambient crispat, tan contrari al tradicional seny català, té també la seva expressió en altres caldos de cultiu històrics en què es va voler aprofitar el desordre i les situacions caòtiques per donar aparença de versemblança o expressió popular autèntica al que simplement era abús de les circumstàncies i ànim d'avantatgista.

El 1641 hi ha constància d'un primer intent de proclamar una República Catalana i davant la mobilització del rei Felip IV que, evidentment, no volia veure desintegrat seu regne, els promotors van decidir oferir al rei Lluís XIII de França el títol de comte de Barcelona, i sotmetre's a la sobirania francesa, enemiga tradicional d'Espanya. Aquest malabarisme ideològic pel qual ciutadans republicans es reconverteixen en súbdits d'un rei estranger, va acabar després de morts inútils i danys a les gents i els pobles, com una aventura sense sentit.

Al segle XIX, quan aquells homes moderats, i benemèrits, que eren els republicans federals, funden la I República Espanyola, el 1873, convençuts de la descentralització i l'autonomia de ciutats i regions i el valor del convenciment i la concòrdia i s'entra en un frenesí caòtic de cantonalismes egoistes en què es proclamen múltiples repúbliques i, entre elles, per exemple, les de Granada i Jaén es declaren la guerra, Jumella amenaça Múrcia, i en el cantó de Cartagena l'Armada revoltada arriba a bombardejar les ciutats d'Alacant i Almeria.

Aquest cantonalisme suïcida i irracional s'estén per múltiples regions i en aquest ambient de desbordament dels presidents de la República Federal, pacifistes de pro, han d'enviar l'exèrcit per reconstruir l'ordre constitucional federal. També llavors es va aprofitar aquesta circumstància embogida per proclamar de nou una República Catalana, que va tenir una efímera vida de pocs mesos.

I més pròxims a nosaltres hi ha els esdeveniments de 1934, aquest intent de pocs dies d'una embogida i al·lucinant nova República Catalana que es va ensorrar com castell de cartes trucades.

Quin contrast amb el que van dir i van escriure dos notables catalans, al segle XIX, Joan Prim, dirigint un Manifest per la Concòrdia a tots els espanyols en 1866, i després encapçalant La Revolució Gloriosa, i com a president del govern d'Espanya, promovent la aprovació de la Constitució de 1869, una de les més progressistes.

Al segle XX, un altre català exemplar i notable va ser Francesc Cambó, de la Lliga Regionalista, que va recolzar al govern de Maura i és autor del llibre Per la concòrdia (1927), tot un programa de reconciliació nacional.

Només una al·lucinació pot identificar votació i democràcia, ja que es pot també votar un suïcidi col·lectiu o l'ordre de successius assassinats, o el repartiment de guanys en una organització criminal, o creure que qualsevol racó d'una entitat històrica pot ser trossejada del conjunt pels manipuladors de torn, autors d'eficaços rentats de cervell i inductors a ser carn de canó a éssers fanatitzats que posen per davant, mentre ells emmascaren els seus interessos i estratègies.