26 de octubre de 2017
26.10.2017

La delegació

26.10.2017 | 00:23

Conec en Manel des de fa potser més de trenta anys. És, o més ben dit, era, un d'aquells socialistes de soca-rel i malgrat no haver estat mai militant va ser extremadament fidel als principis socialistes i al vot al PSC i quan tocava al PSOE. Amb l' Obiols, que per ell no va ser ni carn ni peix, la passió pel socialisme es va començar a aigualir però va mantenir la seva fidelitat per allò dels principis i de la ideologia. La galleda d'aigua freda va arribar amb les falses promeses d'en Zapatero i amb la retallada de l'Estatut i va culminar amb el cop de peu a en Maragall i amb la substitució d'aquest pel líder més grisós que mai ha tingut el socialisme català, un tal Montilla. Des d'aleshores, en Manel es mira els socialistes que queden amb angúnia, acumulant decepcions una darrera l'altra, veient com es perden totes les essències de la poca catalanitat que li quedava al PSC (és evident que el PSOE mai l'ha tinguda), i ja fa gairebé una dècada que no vota ni els pensa tornar a votar.

Amb en Manel comparteixo el diagnòstic final: un partit catalanista que s'ha anat diluint en una simple delegació del socialisme més centralista, més estatalista i més llunyà de tot el que pugui semblar català. L'actual direcció del PSC podria ser perfectament avui la delegació socialista d'Extremadura o de Castella-la Manxa on, per cert, ja no caldria el logotip del PSC com tampoc cal que el segueixin mantenint a Catalunya. No és estrany, doncs, que a aquells militants, excàrrecs o no, als quals els queda una mica de dignitat fugin de la sucursal actual dels socialistes. Pel que sembla i així ho demostren els fets, a Iceta li importa més un manyac i el reconeixement del seu líder que bastir una alternativa d'esquerres catalana. I jo, com en Manel, avui sento una profunda vergonya d'aquest PSC.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook