26 de octubre de 2017
26.10.2017

Qui oblida la seva història s'obliga a repetir-la

26.10.2017 | 00:23

No sé si hi va haver historiadors a les Corts constituents del 1977, excepte el socialista Gómez Lorente, però sí que hi eren presents personalitats amb densa consciència històrica, diputats com els comunistes Santiago Carrillo, Dolores Ibárruri o Ignacio Gallego, el poeta i també comunista Rafael Alberti, Federico Mayor, Carlos Zayas -fundador de Cambio 16-, el periodista Luis del Val o el comunicòleg Andoni Monforte, un filòsof del dret com Peces Barba, i fins Gonzalo Fernández de la Mora, teòric de la democràcia orgànica franquista.

Hi abundaven, òbviament, els advocats, juristes, l'ofici sembla abocat a la política, com abans ho havia estat el periodisme que, ara, se sol·licita el més neutre i equidistant possible, com si fos l'administració de justícia. En qualsevol cas no hi havia tant notari, registrador i alt funcionari de l'Estat, de tal manera que fa la impressió que estem en mans d'opositors, per als quals la vida és, sobretot, un temari de proporcions inabastables.

Sigui com sigui, el que sempre va sobrevolar les actituds dels pares constituents va ser la idea de no repetir els errors que van conduir a la dramàtica guerra civil i al posterior i llarg període repressiu del franquisme, quan el país, un cop més des del segle XVI, s'allunyava d'Europa. Errors com els que es van cometre en l'atzarosa II República.

Sota aquella perspectiva, la que dona la història, no es pot entendre la democràcia parlamentària com un simple exercici de votacions populars. Aquest és un reduccionisme de naturalesa populista. La cessió mútua, el respecte a les minories, la independència dels òrgans inspectors, la construcció, en suma, d'un clima de convivència entre els diferents resulta nuclear del fet democràtic, més quan el simple acte de votar s'ha convertit actualment en un reflex del més pur màrqueting i la publicitat política més que de l'autonomia del ciutadà.

En el moment present no és que ens hagi abandonat el coneixement de la història, sinó que les parts en conflicte es dediquen simplement a la creació de la seva particular història, del relat, com es diu ara, alternatiu i abstret.

Cas particularment notable és el del sobiranisme català, l'única eina possible del qual per esquivar l'inflexible marc legal espanyol i sense arsenal militar al servei dels Mossos -el van intentar adquirir, sigui dit de passada-, consisteix a crear una narració pròpia, primer per enaltir els seus i convèncer els pròxims, i en aquests moments, amb el conflicte desfermat, a fi de guanyar-se el favor de les cancelleries europees i dels grans diaris internacionals.

Finalment la pel·lícula catalanista es fon a negre. Rotatius prestigiosos com The Guardian o el Washington Post ja parlen de l'engany que han patit per l'intel·ligent aparell de propaganda al servei de la rebel·lió, que compta també amb els múltiples canals de TV3 per amplificar l'argumentari independentista. La premsa catalana de referència, en canvi, fa temps que els ha abandonat tot i les subvencions i les quantioses xifres en inversió publicitària. La faula sobre l'heroisme popular català sembla treta del maliciós guió de Clint Eastwood per a Banderes dels nostres pares, on s'explica el fake que va suposar la difusió patriòtica de la cèlebre fotografia dels marines hissant el pal amb la bandera americana a Iwo Jima.

L'exercici antipatrioter d'Eastwood adquireix més rellevància en constatar que el director i actor californià és un genuí representant de l'ala conservadora dels republicans -va donar suport a Trump-, el que no invalida la seva capacitat crítica i honestedat moral, tanta que a més de desmitificar aquell succés de la guerra al Pacífic va tenir la gosadia de rodar una segona pel·lícula des de la perspectiva japonesa de la mateixa batalla, la colpidora cinta Cartes des d'Iwo Jima, emulant el seu gran mestre, John Ford, autor de la més ferma i relativista pel·lícula en defensa de la causa índia, El gran combat ( Cheyenne Autumn), i d'una altra obra mestra sobre la construcció falsa dels mites històrics, L'home que va matar Liberty Valance.

El pobre Ford, però, va ser despatxat per la crítica espanyola progressista dels 70 com un cineasta feixista, la qual cosa és convenient recordar-ho en aquests moments d'agitació quan una part substancial dels problemes espanyols deriva de la incapacitat autocrítica dels nostres polítics. La dreta nacional, per exemple, ha estat reticent per resoldre les ferides sense cicatritzar de la guerra civil, al mateix temps que les esquerres es mantenen en raonaments maniqueus de la realitat, com si fos possible crear un món sense pensament conservador.

I què dir del nacionalisme?, la tendència al radicalisme bel·licista que sembla innata al seu origen sentimental. Comunament se'n sol apropiar la part més rància i tradicionalista de la societat, en el cas espanyol les restes del franquisme i el neocarlisme. Però precisament, en contraposició a aquell, tant el nacionalisme abertzale basc en el seu moment com el català ara (i el valencià de sempre) s'han desenvolupat en una versió heterodoxa d'esquerres. Encara que bé és cert que, de tant en tant, a algun dels seus pròcers, com va ser el cas d' Heribert Barrera, líder incontestable d'ERC, el sorprenien difonent opinions de clar caire xenòfob filonazi.

Entre d'altres oblits imperdonables per part d'uns i altres, cal fer constar la gènesi i la naturalesa de l'anomenat Estatut de Núria, el qual van aprovar les corts republicanes el 32 per a Catalunya, un projecte legislatiu que va patir tantes o més amputacions com l'últim aprovat el 2006, incloent el rebuig absolut al dret d'autodeterminació i a la sobirania, fins i tot a la gestió educativa que, finalment, es va reservar en exclusiva -excepte el règim especial que es va atorgar a la Universitat de Barcelona- l'Estat tricolor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook