Ahir devia ser al Parlament, amb la vara, suposem, per celebrar la consecució d'una aspiració tan legítima com, ara per ara, irreal: la fundació de la nova «República catalana», que es pretén un nou «Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social» (sí, sí, l'Estat el critiquem molt, però tots en volem un per fer i desfer al nostre aire). S'hi plantava l'endemà que el seu equip de govern, mentre la política «nacional» (entengui's per nacional «catalana») insistia a dibuixar en l'aire triples salts mortals a risc de trencar-se la carcanada, proposés apujar un 11,5% (!) la taxa d'escombraries amb l'argument, molt nostrat, que la culpa és dels altres, en aquest cas del tancament temporal de la planta incineradora de Campdorà. Jordi Viñas és l'alcalde de Salt; d'esquerres; republicà i català. Un batlle proper, les coses com siguin, que segur que treballa més hores del compte i que acumula encerts i errors en la gestió municipals. A pesar de tot, però, té temps per piular al Twitter. I a la xarxa, com al carrer, el batlle també presenta actuacions més reeixides que d'altres. I els periodistes, ja se sap, de les coses bones tendim a no parlar-ne massa, sobretot en la política (l'elogi no correspon, en tant que la feina ben feta és el compliment de l'obligació). A la diabòlica xarxa social, Viñas, en ocasions -i això ho afirmem des del respecte personal i professional més absoluts- demostra audàcia en excés, com va fer dijous per respondre una piulada de Maruja Torres, referent periodístic i moltíssimes coses bones més. «Otra cosa no, pero el señor Puigdemont sirve como ejemplo de los resultados que produce el síndrome de Peter [Pan] aplicado a un cargo político», deia Torres. S'hi pot estar d'acord, o no; i es pot tenir prou autoestima per a la rèplica, o no. Viñas la té: «Maruja o el síndrome (sic; en català normatiu és «la síndrome») de la dona maltractada que no s'atreveix a marxar de casa i es pensa que si es porta bé la deixaran de maltractar». Patinada efímera i lletja.
