Si un senyor com Carles Puigdemont encapçala un moviment per aconseguir un país independent, gràcies a una majoria parlamentària (obtinguda, per cert, amb una llei electoral espanyola molt poc equitativa), sense majoria de vots populars, ni consulta legal o pactada, ni suport d'una o diverses potències majors, confiat com certs divorciats en què la ruptura de la conjugalitat els portarà nous i prometedors fets, a algú així, dic, li quadrarà, em sembla, l'adjectiu d'aventurer. L'aventura per compte propi és admirable, però com a risc aliè és un abús. La política catalana de l'últim lustre mostra un curiós somnambulisme aliè a tota cautela, amb el cap en els somnis i els peus, insensibles a les fredes rajoles.

I pensar que no fa gaire Catalunya funcionava de manera admirable amb el seu règim estatutari que li permetia ser un estat no declarat i, amb aquesta fórmula tan postmoderna, anava més que tirant. Qualsevol podia ser molt català o molt espanyol o arreglar-se la seva pròpia amanida al gust. La seva gent, compromesa en tota alternativa de progrés per a Espanya, més la intel·ligent inhibició de sindicats, votants d'esquerra i deslocalitzats en general en els esforços més roquers (de roca) de l'ésser nacional de Catalunya. Amb aquest quadre, millorar el finançament o altres assumptes no semblava inabastable dins del joc polític espanyol. Amb una mica de paciència, és clar.

Més enllà del Manzanares, o sigui a l'altra banda del mirall, hi havia altres somnàmbuls simètrics que citaven preceptes constitucionals com si els haguessin inventat ells, que veia la Constitució més com un repertori disciplinari que com un codi germinatiu, que ha volgut respondre a la crisi política amb advertències i amenaces, atiat, aquest poder, per una premsa delirant, alineada, bronquista i monocolor, on els moderadors de les tertúlies més que conèixer les diverses opinions, intenten reeducar l'agosarat que s'atreveixi a desafiar el discurs-matraca. O sigui que és l'hora que, nosaltres els pingüins, diguem la nostra.