La història dels països i de les persones avança i es mou obrint i tancant períodes. I sempre hi ha un moment de màxima tensió. Ara som en un d'aquells moments. Enmig d'un pont que ens porta d'uns temps caduc a un temps incert.
Haurem de reconèixer que sí, que Adolfo Suárez va estar a l'altura dels moments històrics que va viure, ara que fa 40 anys del retorn de Tarradellas. Haurem de reconèixer que no, que Mariano Rajoy no ha estat a l'altura del moment que li ha tocat viure. I no és d'avui, ni d'ahir. Aquells hilillos de plastilina que van empastifar tota la costa gallega ja anunciaven maneres. La falta de nivell i una corrupció galopant que la trama Gürtel deixa ara al descobert. Tot això és aquest temps caduc. Segurament té raó Antonio Álvarez-Solís. «El President Puigdemont, un home per a la història», escrivia al diari Gara.
Certament, dijous vam viure un matí d'infart que no es va acabar fins a les cinc de la tarda. L'allau de violències que ens anuncien els veïns, l'allau de destitucions, de repressions i de querelles no conviden gaire a quedar-s'hi. «Tots els estats han aixafat les nacions -diu Álvarez-Solís- I això ha allunyat el poder del carrer». Ara no sabem ben bé com farem córrer aquest temps que volem fer córrer. Mentre el President Puigdemont ens convida a seguir i denuncia la impossibilitat de convocar eleccions amb la violència policial i judicial que tenim a sobre, Soraya Sáenz de Santamaría anuncia al Senat la implementació del 155 amb veu afònica. Metàfora?
Seguim aquí, en aquest dragon khan que ens ha de menar a un temps incert, nou i il·lusionant. No sabem com serà el camí, però serà el nostre camí. Tot, també aquest còctel d'emocions, és la vida.
