omenço a escriure aquest article dijous al matí i l'envio al diari pels volts del migdia. Però de sobte els esdeveniments fan un tomb i decidim retenir l'escrit. Aquesta ha estat la tònica de les darreres setmanes, intensíssimes, a voltes angoixants, esgotadores. Aclaparats per un munt de notícies, rumors i manipulacions, ha esdevingut gairebé impossible formar-se una idea enraonada i rigorosa del que passava i, doncs, del que podia acabar passant. He procurat, per moments, aïllar-me'n, agafar perspectiva, però totes les converses i pensaments portaven sempre al mateix assumpte, tossut i indefugible. He optat per llegir premsa estrangera, sobretot anglosaxona, per tal de saber com ens veien des de fora, des de la distància. També he intentat, de vegades sense èxit, eludir discussions estèrils o provocacions barroeres. No sé si me n'he sortit, però he maldat per mantenir l'esperit crític, la coherència i, més que mai, el sentit de l'humor.

Una de les entrevistes més lúcides que he llegit aquests dies ha estat la que li ha fet El diario a Jaume Asens, tinent d'alcalde de Barcelona. Asens denuncia la violació dels drets humans durant les càrregues policials el dia del referèndum, que no cercaven altre objectiu que sembrar el pànic entre la població. També destaca la mobilització ciutadana, que va molt més enllà de l'independentisme, i creu que l'1 d'octubre es convertirà en una data fundacional que obrirà la porta a una nova situació política, tant a Catalunya com a Espanya. El govern del PP, amb la complicitat del PSOE i Ciutadans, i de la mà de la Fiscalia, ha actuat de manera autoritària i repressiva. Per això, considera Asens, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són dos caps de turc i han de ser considerats presos polítics.

El divendres a les 15.27 h el Parlament declara la independència. Davant la previsible actitud del PP i els seus còmplices, caldrà una resposta ciutadana pacífica però ferma i, com diu Asens, «un front comú de resistència democràtica», perquè «el catalanisme és més fort quan s'ha hagut d'enfrontar a aquestes adversitats». Tot plegat haurà de servir per garantir la supervivència i el funcionament de les institucions catalanes, del parlament, de l'escola, dels mitjans de comunicació, de les associacions i entitats socials, de tot el teixit que forma i enforteix la nostra cultura, d'allò tan subtil i difícil de definir que ens ha convertit en un país tolerant, divers i resistent al llarg dels segles.