29 de octubre de 2017
29.10.2017

Per post-veritat, el nacionalisme

29.10.2017 | 01:37

ovint enraono amb persones que es volen quedar a Espanya. Em diuen que treballen per reformar l'Estat, airejar la Moncloa i fer entrar la baluerna ibèrica al segle XXI. En aquesta Novoespanya (sota la batuta de Pablo Iglesias, junt amb les seves marees, confluències –i altres manifestacions de l'aquositat), el nacionalisme estatal i els nacionalismes regionals canviaran les tornes. És a dir que es repararà un greuge històric, des del punt de vista de la plurinacionalitat.

Em plau, enraonar amb aquestes persones, ja que el seu projecte és ambiciós. Té el perfum de la utopia, posa en marxa una electricitat comunal i pinta informat i modern. I encara m'agrada més, quan penso que l'objectiu final és acabar amb Francoland. Amb aquell Estat que, tot i haver garantit una pila de drets i llibertats als balcons, quan un es fixa en les canonades aviat entén que es retira a la casa Usher.

Al si dels que es volen quedar a Espanya per lluitar-la millor, sovint he sentit a parlar del post-nacionalisme. Em diuen que avui dia és un disbarat, sentir-se nacionalista. Ara que ciutats i pobles són conglomerats de gent que va i ve, de gent de tot el món. No té sentit, diuen, quan en un barri hi conviuen romanesos, alemanys, magrebins, francesos, espanyols, xinesos i equatorians. Estem travessats de tantes credencials i nacionalitats, que la sola idea d'una nació paraigua queda obsoleta, per irreal.

Sento dir coses com aquestes, cada vegada que enraonem sobre la independència de Catalunya. Separar-se com a nació diferenciada, avui que qui no té un besavi andalús en té un de cambodjà, tot plegat els sembla d'endarrerits o d'egoistes. I aleshores és quan jo m'exposo i els dic que de nacionalista no en presento ni el borrissol. I es queden parats. De fet m'ho neguen, haig de dir que amb tot el respecte del món. Em titllen de nacionalista, em sembla, perquè estimo la cultura catalana. I jo miro d'explicar-los que no va per aquí.

Senyories –els dic, en to de broma, perquè l'humor lubrifica–, jo sóc molt més post-nacionalista que no pas vostès. En primer lloc, perquè tinc proves que Espanya és irreformable i per contra en tinc que Catalunya sí –mirin quin embolic hem muntat. En segon lloc, sóc post-nacional, perquè n'estic tip que reconeguin la meva catalanor o que em prometin reconèixer-la encara més, com si això no m'ho sabés muntar en la intimitat. En tercer lloc, la nació catalana que m'interessa no és pas la de fa tres-cents (o cinquanta) anys, sinó la que ha de venir. Vull una ciutadania desfolkloritzada i en igualtat de condicions, una tabula rasa per dir-hi la meva. Vull una terra alliberada del saqueig (interior i exterior), on pel que sigui s'ha plantejat un dels projectes que Espanya no compra però faria bé de copiar. Enllà que ens n'hàgim anat, políticament, que no pas geogràfica. I recordin: per norma, l'estament més nacionalista de tots sempre ha estat el del caciquisme i el dels aspirants llurs. Els nacionalistes que Catalunya potser ja no podran, però que Espanya no la deixaran anar mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook