El tren del procés independentista ha descarrilat després de circular amb excés de velocitat i saltar-se els semàfors en vermell. La correlació de forces entre l'independentisme i l'Estat no era precisament favorable al secessionisme. Tot i així, es confiava que les mobilitzacions massives apaivagarien la resposta del Govern de Madrid.

Un error garrafal que es feia palès el dia 10 d'octubre quan Puigdemont s'atrevia a afirmar: «Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo -en presentar-los els resultats del referèndum davant del parlament i dels nostres conciutadans- el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república».

I tot seguit, amb el malabarisme d'un enredaire, deixava amb un pam de nas els seus adeptes en proposar: «I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència...». Astúcia o covardia?

De iure, no s'aprovava allò que se suspenia. De facto, se signava fora de l'hemicicle, en una sala annexa al Parlament, una declaració sense efectes jurídics.

Se'ls en fotia vulnerar l'article 4.4 de la llei del referèndum que diu: «A aquest efecte, el Parlament de Catalunya, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent».

No es va respectar la sessió ordinària, ni existia sindicatura electoral. Vaja, una presa de pèl.

El 27 d'octubre, per segona vegada, es persistia en l'engany quan els diputats de JxSí, vigilats per la CUP, actuaven com a jugadors tramposos: la declaració d'un estat independent en forma de república no es votaria perquè estava inclosa en el preàmbul de la proposta de resolució. La muntanya va parir un ratolí!

Aquesta proclama, que no es va votar, diu: «Constituïm la República Catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social; disposem l'entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República i iniciem el procés constituent.»

Aleshores què es va aprovar amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc? Bé, la primera resolució insta el Govern a començar a «dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la llei de transitorietat». Fins avui, ni una ha vist la llum!

La segona resolució declara l'inici i l'obertura del procés constituent. Amén!

En resum, la gent ha assistit a un espectacle que excedia el ridícul i fregava l'esperpent.

A hores d'ara, la república catalana és una entelèquia i l'aplicació de l'article 155 una realitat.